Banner Top

Paraules de la terra

Hi ha paraules que ens reconcilien amb el nostre passat agrícola. El mateix mot cultura, derivat de colo (“conrear”), ens fa tocar amb els peus a terra, igual que home, que prové de humus (“terra”), en al·lusió al nostre caràcter terrenal, ben diferent del celestial dels déus –altres derivats seus són inhumar (enterrar), exhumar,  humil, humiliar o humanitat

Durant molt de temps es donà per fet que la paraula pòstum també provenia d’humus, pensant així que el terme al·ludia a allò que ve “després de la terra”. Es tracta, però, d’una etimologia popular –la veritat és que l’adjectiu llatí postumus és el superlatiu de posterior (“de després”). Tanmateix, a causa d’aquesta mala associació, en algunes llengües la paraula ha vist incorporada una “h” intercalada –és el cas de l’anglès posthumous o del francès posthume.

Tots podem passar per dificultats pecuniàries, és a dir, econòmiques. Abans de l'aparició de la moneda, quan imperava la barata (“trueque” en castellà), un dels béns d'intercanvi més preuats era el bestiar (pecus en llatí). S'intercanvien, per exemple, quatre caps (capita) de bou per altres productes necessaris per a la subsistència. Va ser així, doncs, com va néixer el capitalisme, que sempre demana retribucions o emoluments -en un primer moment, aquesta paraula només designava la quantitat de farina que s'havia mòlt (< emolere).

Vincent Van Gogh. El sol.
Vincent Van Gogh. El sol.


Pobres empegueïts

El capitalisme genera molts de pobres, i no només d'esperit. En els seus orígens, però, els que eren pobres de veritat eren aquells que comptaven amb terres poc fèrtils (pauper) o paupèrrimes -pauper alhora és una fusió de paucus (“poc”) i de parire (“engendrar”).  Els que, en canvi, tenien la sort de comptar amb terrenys més productius (laetus) podien estar ben contents  -és el cas de la nostra reina Letizia, sempre tan contenta.

A vegades, fins i tot, unes terres tan “contentes” creixien tant que sortien de mare, tot generant molta abundància o luxúria (luxuria, en llatí, significava originàriament “creixement immoderat de plantes o d’arbres”, cosa que lliga amb frondositat, abundància i, finalment, sota l’òptica cristiana, amb excés). Les terres també podien ser exuberants, és a dir, molt fèrtils (< ex, “des de” + ubero, “fertilitzar”, “produir fruits”) o ubèrrimesContrari de fèrtil és estèril, paraula que hem agafat del grec στεῖρα. Inicialment s’aplicà de manera exclusiva a la terra. A finals de l’Edat Mitjana, però, s’emprà també per al·ludir a la infertilitat de dones i animals.

Fundacion Joan Miro Joan Miro Arte Museos Generalitat de Catalunya Patrimonio Patrimonio cultural Patrimonio 300982509 74486695 1706x1280

La masia, Joan Miró (1921-22, National Gallery of Art, Washington)

Atesos els seus efectes tan catastròfics, el capitalisme també ens pot fer empegueir a tots. No debades, tal com hem esmentat més amunt, el capitalisme va néixer en el món ramader, amb els pecora (neutre plural de pecus, -oris, “bestiar”). En un principi aquesta paraula al·ludia als animals dolents, que no eren productius. Amb el temps, convertit en insult masclista, donà peu a l’expressió mala pècora.

De pecus, -oris, en català antic sorgí el mot pec per al·ludir al bestiar; amb el temps, però, agafà el significat de “beneit”, “estúpid”, present en el refrany “Qui foll va a Roma, pec se’n torna”. Després, apareixerien els termes peguesa (“beneitura”) i empegueir, que, de “mostrar-se com un beneit”, passaria a significar “avergonyir-se”.

Gregaris reclacitrants
Ningú no negarà que el capitalisme ens ha convertit en xotets o en éssers gregaris. I és que, com  a bestiar (grex) que som, ens congregam per evitar que ens segreguin. I els que sobresurten del bestiar, és a dir, els egregis (+ ex, “des de”), tenen els dies comptats perquè estan mancats de la força del grup. Com passa, però, al món animal, també tenim mortals indomables: són els contumaços (contumax, “caparrut”, derivat de tumere, “estar inflat”) i els recalcitrants (aplicat originàriament a les bísties que retrocedien pegant cops de taló, calx). Alguns d’ells, ens situacions d’estrès, poden patir a la parpella una erupció en forma d’ordi anomenada uixol o urçol (“orzuelo” en castellà). No debades, la paraula prové del llatí hordeum (“ordi”).

El sembrador (Van Gogh)
El sembrador (Van Gogh)


Les persones més delirants ja s'han desmarcat del solc del capitalisme. No debades, etimològicament parlant, delirar (embogir) volia dir “apartar-se del solc (lira)" que fa l'arada. Derivats seus són delirium tremens (estat de confusió i d’al·lucinacions) o deler (sinònim de desig). N'hi ha, però, que en lloc de delirar, prefereixen prevaricar. Originàriament, aquesta paraula també volia dir “fer un solc tort”; posteriorment, passà a utilitzar-se en el lèxic jurídic per al·ludir a l'advocat que actuava en connivència amb la part contrària -i avui a un individu que ha prevaricat se l'acusa d'haver-se desviat de les obligacions del seu càrrec.

Amb tants de solcs, el capitalisme dóna per fer molts de versos. Al món agrícola, els versos (< uerto, “dirigir-se a”, “girar”) eren precisament els solcs que anava deixant l’arada. La seva denominació poètica deriva de la forma en què la tinta quedava sobre els papirs, a la manera com els bous deixen la terra llaurada. La prosa, en canvi, s'escriu tot seguit fins al final. Prové de pro +  versus, la qual cosa indica “moviment cap endavant”.

Les espigadores (1857, Jean-François Millet). París, Museu d'Orsay.
Les espigadores (1857, Jean-François Millet). París, Museu d'Orsay.


Són molts, tanmateix, els que no  volen estar subjugats al jou (iugum) del capitalisme. Si es casen, però, no es podran escapar d'aquesta pena perquè sempre estaran fermats al seu cònjuge –amb els consorts, en canvi, tendran més sort. I si viuen en un municipi, el seu ajuntament  els sotmetrà igualment en forma d'impostos -altres derivats d'iugum són: conjunt, juxtaposar, conjugar, jugular, conjuntura, subjuntiu, junt, adjunt...

Ja podem, doncs, incoar, és a dir, iniciar el nostre expedient per donar-nos de baixa d'aquest capitalisme que ens decapita. La paraula deriva de cohum, que era el forat on s'encastava la biga de l'arada -aleshores, quan el pagès posava la biga in cohum, volia dir que ja estava llest per a llaurar. A l'hora de passar l'arada calia anar en compte amb els rivals, és a dir, amb aquells habitants de l'altra banda del riu (river). Era millor que l'agricultor no es fes molt enfora del seu fòrum (foris, “porta”) que inicialment designava la tanca que rodejava la casa pairal. Els que vivien fora d'aquesta tanca eren els forans o forasters.

Camp de blat amb corbs (1890, Van Gogh)
Camp de blat amb corbs (1890, Van Gogh)

Pangea
La nostra mare terra (γῆ) és estudiada per la geologia, gran amant dels vèrtexs geodèsics (< δαιζω, “dividir”), senyals que permeten assignar coordenades en diferents punts de la nostra geografia. Normalment ens troben en llocs alts i aclarits per poder veure millor els altres punts. Molt ha canviat la terra per culpa de l’acció depredadora de l’home. Segons el Gènesi, el missatge que Déu donà a Adam i Eva fou molt clar: “Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, ompliu la terra i domineu-la”.

D’ençà que l’Homo Sapiens va aparèixer a Àfrica fa uns cent mil anys, la revolució demogràfica ha estat espectacular. En l’època de Crist hi havia 200 milions de persones al món; l’any 1800, en l’època de Napoleó, n’hi havia 1.000 milions. S’havia multiplicat per cinc en 1.800 anys. El 1945 n’hi havia 2.500 milions. Ara som 7.600 milions. Els darrers 75 anys la población mundial s’ha triplicat. D’aquí al 2050, encara creixerà amb 2.000 milions més. I d’aquests 2.000 milions, 1.300 milions seran a l’Àfrica.

Antigament tota (πᾶν) la nostra mare terra era una massa compacta, una pangea. Durant molt de temps, per culpa del geocentrisme, se li tenia un respecte reverencial. Avui, però, encara se li té. No debades, tothom tem els seus moviments tel·lúrics (tellus, eris, “terra”), és a dir, amb els seus terratrèmols, derivat de terra, un altre sinònim que es feia servir. De l’expressió llatina terra patria (“terra paterna”) ens ha quedat el concepte pàtria. A la seva obra Tusculanes, Ciceró tenia clar què era la pàtria: Ubi bene, ibi patria (“On s’està bé, allà és la pàtria”)

En grec, γῆ convivia també amb χθών, d’on tenim autòcton, és a dir, “propi” (αὐτός) de la terra; en canvi, allò que procedeix d’un “altre” (ἄλλος) indret rep el nom al·lòcton

Pangea amb les fronteres actuals
Pangea amb les fronteres actuals


La feina principal de l’agricultor era inseminar bé la terra. En llatí, llavor és semen, -inis d’on tenim seminari i, en castellà, “semilla” -semen prové alhora del verb sero (“sembrar”), d’on tenim també disseminar, sementer o saó, sinònim d’avinentesa perquè fa referència a una cosa que ha madurat (d’aquí l’expressió “en aquelles saons...”).Curiosament la nostra paraula llavor també té arrels agràries. Prové del llatí labor, -oris (“feina”) i al·ludeix a la collita aconseguida amb la feina i la fatiga. Ja ho deia Virgili (segle I aC) en les seves Geòrgiques: Labor omnia vincit improbus (“Tot ho venç el treball tenaç”).

Propaganda amb gust de terra
En llatí, per a sembrar també hi havia el verb pango, que ens regalà paraules país, pagès i pagà. La història d’aquesta última paraula és ben curiosa. Al segle IV, un cop el cristianisme es convertí en la religió oficial de l’Imperi romà, alguns pagani, és a dir, habitants de les zones rurals (< pagus, “camp", "llogaret”), es resistiren a adoptar la nova doctrina. D’aquí que paganus esdevingués sinònim d’heretge (< αιρεω,“elegir”). L’Església, doncs, no tingué més remei que esmerçar-se per propagar el seu missatge, és a dir, difondre’l al llarg (pro) dels camps (pagi). Fou aquesta la seva primera acció de propaganda, que ens féu a tots veïnats d’aquesta “aldea” (vicus) global que és el món.

Tanmateix, la paraula propaganda va aparèixer per primera vegada el 1622 en un document del papa Gregori XV que establia la creació de la Sacra Congregatio de Propaganda Fide (“Sacra Congregació per a la Propagació de la Fe”). Es tractava d’una oficina papal de la Contrareforma que havia de servir per combatre l’avanç del luteranisme.

Si llauram bé la terra podem recollir fruits (< frui, “gaudir”) ben saborosos. I com que generalment aquests eren pocs però bons, va sorgir la paraula frugal com a sinònim d’àpat simple i poc abundant. Per als excessos ja hi havia els menjars opípars (abundants), mot compost d’ops, opis (“riquesa”) i paro (“disposar”) –d’aquí tenim optimisme o inòpia, que en un principi significava “sense riquesa”; ara, en canvi, l’expressió castellana “estar en la inòpia” vol dir no saber res d’un tema.

Ops amb dos nins (Rubens)
Ops amb dos nins (Rubens)

 

En grec, fruit és ὁ καρπός, ου, que ens ha donat paraules com carpologia, part de la botànica consagrada a l'estudi del fruit, o mesocarpi (+ μέσος, η, ον “mig”), la part intermèdia de les capes d’un fruit (situada entre l’endocarpi i l’epicarpi, és la part que normalment s’aprofita per menjar). 

Dessa Ops
El panteó romà, per influència dels sabins, comptava precisament amb la deessa Ops, que presidia la fertilitat i la terra. Al món grec era identificada amb Rea, i el seu marit Saturn, el generós monarca de l’edat daurada, amb Cronos. Per representar el seu excés de riqueses, se la representava amb un feix de blat en una mà i una cornucòpia (corn de l’abundància) a l’altra.

La deessa Ops també tenia cura de les llavors, una paraula que, en la seva versió grega (σπερμα), ens ha donat  espelma. Avui la cera de les espelmes sol ser agafada de les abelles. El seu actual nom, però, està influenciat probablement pel verb espalmar que al·ludeix a l’acció d’untar una embarcació amb sèu o matèries semblants, com la mateixa esperma de balena. 

Per a “llavor”, en grec també hi havia σπόρος, que, amb la preposició δια (“a través de”), donà paraules com espora, element reproductor dels vegetals, no implicat en la reproducció sexual, o diàspora, mot que al·ludeix a la dispersió dels jueus per diverses contrades del món.

Dansa de camperols (Pieter Brueghel, 1568, Kunsthistorisches Museum Viena)
Dansa de camperols (Pieter Brueghel, 1568, Kunsthistorisches Museum Viena)


Un dels fruits que dóna la terra si la llauram bé són els tubercles. Aquesta paraula prové del llatí tuberculum, diminutiu de tuber (“bony” o “tumor”). És una etiqueta aplicada a la patata, el moniato, la xufa, la pastanaga, e rave o la remolatxa. De tuber també deriven les paraules trufa (amb metàtesi), protuberància i la castellana “tobillo” (turmell en català), que no deixa de ser una protuberància entre el peu i la cama.

A mitjan segle XIX es va donar el nom de tuberculosi a la malaltia contagiosa més famosa de l’època. Es caracteritzava per la formació d’uns petits tubercles o bons en alguns teixits de l’organisme. Si som amants de totes aquestes “plantes” (φυτόν) serem neòfits -inicialment era una persona “nova” (νέος) iniciada en el culte d’una religió; per extensió, és persona que s'acaba d’adherir a una doctrina, a un moviment o un partit polític, etc. 

Radicals des de l’arrels
En grec arrel és ῥίζα, que ens ha donat paraules com rizòfag (+ φάγομαι, «menjar»), dit dels animals que s'alimenten d'arrels, o rizòfit (+ φυτόν, “planta”), planta amb arrel. El seu homònim llatí és radix. Sovint empram l’adjectiu radical per referir-nos a una persona violenta que va contra el poder establert i que, per tant, es contraposa a una persona moderada, que actua amb seny. Això, no és així si tenim en compte l’ “arrel” d’aquesta paraula.

Etimologia de radical
Etimologia de radical


Així doncs, en essència, un radical és qui vol canviar-ho tot “des de l’arrel”, de manera que es pot ser “radicalment pacifista” sense emprar cap mètode violent. Amb tot, lamentablement avui aquesta paraula s’ha pervertit tant fins a convertir-se en un insult. Ens convé, doncs, eradicar del nostre imaginari lingüístic la connotació tan despectiva que ha adquirit una paraula que ens demana a crits que sapiguem arrelar bé els nostres pensaments per així trepitjar amb pas més ferm la vida.

Davant tantes disquisicions etimològiques, hem de saber discernir (< cerno, “garbellar”, “contemplar”)  bé el gra de la palla i no oblidar els orígens pagesos, del camp (pagus) –això ho saben bé els Jordis, atès que el seu nom deriva del grec Γεώργιος, compost per γῆ (“terra”) + ἔργον (“treball”); aquest era el nom que rebien al món hel·lè els agricultors. No em cal estipular res més.  No debades, aquest mot prové del trencament simbòlic d'un bri de palla (stipula) que es feia en concloure un contracte.

Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) parla sobre el llenguatge de terra, mar i aire. I aquest altre capítol del mateix programa parla sobre el llenguatge dels animals i dels homes. I aquest altre capítol vendria a ser la segona part. 

Aquest altre capítol està dedicat a paraules relacionades amb el bosc.

Aquí teniu un capítol de "Téntol" d'IB3 Televisió dedicat a la pagesia:



Articles relacionats:
Desitjos siderals
L'origen terrós de l'home
- Etimologies botàniques

Aquí teniu la meva intervenció al programa "Del camp a la mar" d'IB3 Ràdio (05/12/2019). Parl sobre etimologies de la terra:

 

 

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (09/11/2018) reflexion sobre la història de l'ecologisme:

 

Aquí teniu Mercedes Sosa cantant "Cuando tenga la tierra":

 

La superstició “està per damunt” la raó

Els romans, a part de religiosos, també eren molt supersticiosos, probablement per influència dels etruscs. La paraula conté els ètims llatins super (“per damunt”) i stare (“estar dempeus”, “aguantar”). Així doncs, des d’un punt de vista metafòric, la superstició és una creença que “està per damunt la raó”. Mentre la religió a Roma responia a creences admeses per l’Estat, la superstició responia a un sentiment personal, privat.
 
Els romans consideraven un mal presagi que un ca negre entràs a casa (curiosament, avui dia és un mal senyal creuar-se amb un moix negre). També portava mala sort l’aparició d’un mussol o d’una àguila; un esternut a taula; trepitjar el llindar de la casa; entrar amb el peu esquerre; no entrar la núvia en braços a la nova llar; o no tallar-se els cabells segons el cicle de la lluna.

El mal d'ull a Roma
El mal d'ull a Roma
 
Dies nefastos
El calendari augmentava el caràcter supersticiós dels romans. Per una banda, hi havia els dies fasti, els dies en què es podia impartir justícia (fas, “allò lícit per la divinitat”) i ocupar-se de negocis públics -d’aquí tenim l’adjectiu fastuós, sinònim d’ostentació. Per l’altra banda, hi havia els dies nefasti, els dies en què cap d’aquestes activitats era permesa –nefast, associat a allò que no tenia el vistiplau diví, s’acabaria associant a un esdeveniment desgraciat, provocat per la ira divina.
 
Curiosament els insectes que portaven bona sort eren les abelles. Per desviar el temut mal d’ull els romans tenien molts d’amulets. Hi havia el fal·lus, símbol de prosperitat, i també el puny tancat amb el dit polze entre l’índex i el cor.

Fal·lus protectors
Fal·lus protectors

Els romans creien que els déus els avisaven mitjançant presagis o senyals que anuncien un esdeveniment futur. La paraula deriva de prae- “davant” i de sagire (“tenir olfacte”), d’on ve també sagaç -avui l’expressió “tenir bons presagis” significar “tenir bons pressentiments”. Els presagis podien ser diferents coses: trons, raigs o esdeveniments fortuïts. Rebien diferents noms:

  • Monstrum (< moneo, “advertir”). Amb el temps, es considerà que aquells fills nascuts amb deformacions eren monstres, perquè eren càstigs, senyals dels déus.
  • Prodigium (< pro, “davant”, + ago (?), “portar”): succés anòmal, prodigi.
  • Omen. En un principi, els omina no tenien per què ser dolents. Amb el temps, però, adquiriren un significat negatiu que donaria la paraula ominós, sinònim de mal averany, i abominable, sinònim d’execrable.
  • Miraculum (< mirari, “mirar”): cosa admirable, miraculosa.
  • Portentum (< portendo, “revelar”): fenomen extraordinari, és a dir, portentós.
  • Ostentum (< ostendo, “mostrar”): prova ostentosa.

La màgia i la superstició
La màgia no deixa de ser una forma de superstició. Al món grec, la seva benefactora era Hècate, una divinitat que formava part de la primera generació dels déus. Es deia que les grans fetilleries de la mitologia clàssica, Circe i Medea, havien après l’art d’ella.
 
Hècate
Hècate

Hècate també era considerada la missatgera dels fantasmes i sempre anava acompanyada d’una munió de cans vociferants.  Era representada com una divinitat de tres caps i sovint se la relacionava amb Selene, Artemisa i Persèfone. Moltes cruïlles tenien una estàtua amb la seva figura.

Els romans també eren una mica supersticiosos amb la mort. Temien l’aparició dels Lemurs, que eren els esperits dels difunts. Per espantar-los, els llançaven faves o les cremaven perquè el fum de la llegum els provocàs una aversió insuportable. La conjura col·lectiva tenia lloc durant la festa de les Lemuria, que se solia celebrar per maig a la nit. Al costat dels Lèmurs hi havia les Larves, d’esperit més malvat -en zoologia, designen són l'estadi embrionari d'un animal que té lloc fora de l'ou o del cos dels progenitors i en el qual assoleix l'estat adult.

Els lèmurs de la mitologia romana donaren nom a uns primats endèmics de l’illa de Madagascar. D’ulls brillants i amants de la vida nocturna, els estrepitosos sons que emeten espanten tant com els personatges que temien els llatins.

Lèmurs
Lèmurs

 

Aquest àudio parla dels presagis al món romà.

Aquí teniu un llistat d'altres supersticions a l'antiga Roma. I aquest llistat és de supersticions a l'antiga Grècia.

Aquí teniu una article de Juan Antonio Jiménez que parla sobre supersticions i espectacles a l'antiga Roma.

Aquí teniu el programa "Tèntol" d'IB3 TV dedicat a la superstició:



Articles del web relacionats:
El llegat religiós del món clàssic
Apoteosis apoteòsiques
-
 L'univers simbòlic dels mites
Dies divins
Adéu als déus
Paràsits fanàtics?
Paraules a vista d'ocell
Fal·lus fascinants
Compte amb les idus de març!
El nostre calendari
La guerra dels nombres

Maleïda postcensura

Article publicat a l'Ara Balears (26/05/2017)

El llenguatge políticament correcte és la gran amenaça de la democràcia. Ara ja ha mutat en “postcensura”, en una censura que no emana del poder, sinó de la mateixa societat, avui tan activa en l’àgora del ciberespai. El terme ha estat encunyat pel periodista d’ “El Confidencial” Juan Soto Ivars, que acaba de publicar l’interessant llibre “Arden las redes” (Debate). La “postcensura” no segresta publicacions o prohibeix concerts, sinó que fa emmudir veus dissonants per por a patir un linxament digital.
 
En l’actual societat hipersensibilitzada no hi ha dia que qualsevol tuitaire rebi una forta esbroncada a les xarxes socials per part d’algun col·lectiu ofès: feministes, catòlics, vegans, antitaurins, independentistes, espanyolistes... Fa la sensació que hi ha gent que cada matí guaita a Internet a la recerca d’algun comentari amb el qual escandalitzar-se. Són persones que es volen indignar de manera ràpida, com qui busca excitació exprés en pàgines porno. I com més adeptes de la “tribu” tenen a la seva indignació, més avalats se senten per continuar pontificant des de la “rectitud”.

Arden las redes
Arden las redes
 
Juan Soto ressalta que la correcció política ha provocat monstres com Donald Trump. Al seu entendre, els demòcrates estaven convençuts que, després de les declaracions masclistes del magnat nord-americà, cap dona l’anava a votar. Resulta, però, que el 53% de les dones blanques el varen votar. L’explicació és senzilla. Aquestes dones varen entendre que el fet que Trump s’expressàs com un absolut misogin no volia dir necessàriament que s’hagués de comportar com a tal.
 
L’autor d’“Arden las redes” desconfia de qualsevol censura per a gent que pensa d’una manera abominable. Assegura que si prohibim a un individu que deixi d’expressar-se com si fos un racista, ell continuarà essent-ho , i educarà els seus fills perquè també ho siguin, independentment del que diguin els mitjans o l’escola. A vegades la prohibició fins i tot pot reforçar conviccions considerades “intolerables”. Si una persona, per exemple, fa un acudit contra l’Església, els catòlics de seguida l’acusaran de blasfem. Això, però, farà que ell encara se senti més orgullós del seu ateisme. És el mateix, per tant, que passa a un votant d’ultradreta si li dius racista o masclista.

Juan Soto (foto del diari Ara)
Juan Soto (foto del diari Ara)
 
Per sort, el món sempre estarà ple d’individus amb opinions incòmodes per molt que els vulguem silenciar amb la correcció política. Assistim, però, al conegut fenomen de l’ “aldeïtzació” de la societat. A les xarxes socials només acabam veient la gent que pensa com nosaltres. Mitjançant els seus algoritmes, Facebook o Twitter tendeix a ensenyar-nos menys coses amb les que sap que no estarem d’acord. D’aquesta manera, pensam que tot el món pensa com nosaltres i ens acabam convertint en uns autèntics fanàtics.
 
La “postcensura” pot tenir repercussions indesitjables. Si coneixem l’existència del bus homòfob “Hazte Oír” no és perquè passàs per davant ca nostra, sinó perquè els censors de Can Twitter amplificaren la seva notorietat. Sense ells, la campanya “Hazte Oír” hagués estat un fracàs. El millor càstig, per tant, és la indiferència.

Frase per reflexionar
Frase per reflexionar
 
El principal problema, però, de la “postcensura” és que coacciona i castra l’esperit crític. Tant si som d’esquerres com de dretes, fa que no puguem qüestionar certs dogmes per por a ser considerats uns traïdors. Som acusats, doncs, de coses que no som i estam condemnats a la intel·lectualitat més monolítica. No hi ha espai per als matisos o la ironia. Ho tot és blanc o negre.

En l’era de les xarxes socials, vivim amenaçats per una nova Policia del Pensament orweliana. Cada dia milers de vilatans virtuals carregats de prejudicis ens censuren enarborant la religió del paranoic discurs políticament correcte, que exacerba els insults. Tothom s’ofèn perquè es creu tenir raó. La raó, però, es forma mitjançant el contrast d’opinions.

L'era de les etiquetes
L'era de les etiquetes
 
L’autor d’“Arden las redes” recorda que el mal de la “postcensura” està lligat a la pèrdua de credibilitat que arrosseguen els mitjans de comunicació tradicionals d’ençà del sotrac de 2008. Aleshores cap d’ells va veure la crisi econòmica que estava per venir. Això explica que el missatge de Trump hagi calat molt més que el de Hillary, la qual gaudia de la simpatia de gairebé tota la premsa. És la famosa “postveritat”. Hillary deia la veritat més que Trump, però ho feia a través d’uns mitjans totalment desacreditats davant l’opinió pública.

Paraula d'El Roto
Paraula d'El Roto
 
Convé, doncs, treure’ns del cap que Internet ens fa més lliures. Ara, amb la maleïda “postcensura” de les xarxes socials, vivim més acorvadits que mai. Assenyalam algú per insultar-lo, demanam signatures perquè l’acomiadin o perquè boicotegin un espectacle seu. Així, la nova democràcia, amant de les etiquetes i dels eufemismes, condemna la lliure opinió. Prefereix el discurs monòton que el pluralisme. Pensam des de la uniformitat intel·lectual a toc de trompeta digital. Contínuament se’ns diu: “Ofeneu-vos!”. Els arbres de la indignació no ens deixen veure el bosc del coneixement.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (06/06/2017), reflexion sobre la tirania del discurs políticament correcte.

Aquí teniu la xerrada TED de Juan Soto Ivars sobre la "postcensura".Juan Soto Ivars sobre la "postcensura".

Aquí teniu una entrevista a l'historiador britànic Timothy Garton Ash. Parla sobre la llibertat d'expressió.

També és interessant aquesta entrevista a Eli Pariser, president de Move On, plataforma en línia de contingut polític líder als EUA.

Aquí teniu un article de la revista Sàpiens que parla sobre 10 artistes marcats per la censura.

Aquí teniu un capítol de "Téntol" d'IB3 Televisió dedicat als eufemismes:



Articles del web relacionats:

Paraules adulterades
Twitter i l'humor negre
La invasió dels idiotes
Humor irònic
Les llavors de la discòrdia
La postveritat segons Aristòtil
L'etern retorn del Gran Germà
- Maleïda ortodòxia!

Humor irònic

La ironia és una forma d’humor. Amb ella expressam una idea totalment diferent del que deim, generalment com a burla dissimulada. Aquesta paraula prové del grec εἰρωνεία (“simulació”, “pretext”), la qual deriva alhora del verb εἴρω (“dir”). La ironia és més subtil que el sarcasme (< σάρξ, “carn”), que és més mordaç (< mordeo, “mossegar”), corrosiu (< rodo, “mossegar”) o procaç (< precor, “suplicar”). La ironia també és un element de la sàtira (suposadament del llatí satis, “suficient”), un gènere literari que utilitza l’humor per criticar -en canvi, la paròdia (< παρα, “al costat de”, + ώδή, “cant”) es limita a ser una simple imitació burlesca, sense crítica i, per tant, menys severa.
 
L’inventor de la ironia va ser l’atenès Sòcrates (segle V aC), també considerat el pare la filosofia -el seu nom ja ho deia tot: significava “autoritat” (κράτος) que “salva” (σώζω). Formava part del seu mètode, la maièutica (< μαιεύω, “parir”), amb el qual ajudava els seus deixebles a “parir” el coneixement a través del diàleg. En els seus interrogatoris, Sòcrates assegurava que “només sé que no sé res”. Així, fingint ignorar una cosa, demostrava que en tenia un coneixement superior al del seu interlocutor, el qual presumia de saber-la. 

La maièutica de Sòcrates
La maièutica de Sòcrates

Ironia tràgica
En les tragèdies de Sòfocles trobam l'anomenada ironia tràgica. Es tracta d'una tècnica per la qual l'actor fa unes afirmacions que contenen la veritat o la declaració del seu proper desastre sense que ell en tengui consciència. L’espectador, en canvi, que ja coneix la història de totes les tragèdies, sí que n’és plenament conscient. Aquesta tècnica se solia manifestar amb l'ús de formes verbals amb un significat doble o amb l'ús de substantius amb significat ambigu.

La ironia tràgica servia per produir un estat d'angoixa intens en l'espectador que no podia fer partícip el personatge d'allò que ell ja sabia. És especialment emprada a Èdip Rei. Així Èdip, per exemple, davant els neguits dels habitants de Tebes, els promet iniciar la seva lluita pel descobriment de l'assassí de Laios “com si es tractàs del meu propi pare”. 

Broma
Alguns pensaran que la ironia és una broma de mal gust. Aquest terme prové del grec βρῶμα (“menjar”), derivat del verb βιβρώσκω (“devorar”, “menjar amb avidesa”) –no és cap broma, doncs, que la bromatologia és la ciència que estudia els aliments. La paraula broma es començà a emprar a partir segle XVI per al·ludir a un petit mol·lusc marí que corca per sota el buc de fusta de les embarcacions. La “broma” fou molt temuda pels antics mariners, els quals la consideraven una cosa molt “pesada”, una autèntica amenaça per a la seva feina. Amb el temps, la paraula es convertí en sinònima de burla i, després, d’acció graciosa, divertida.

La broma dels vaixells
La broma dels vaixells
 
Estar de bon humor
Les bromes són la salsa de l’humor, sense el qual la vida seria insuportable. Humor, en llatí, significava “líquid”, “humitat”. Al món romà, era un terme que s’emprava per referir-se a la teoria d’Hipòcrates, el pare de la medicina (segle V aC). Segons aquesta teoria, la salut era fruit d’un adequat equilibri entre quatre líquids, que en grec foren coneguts com a χυμοι: la sang, la flegma, la bilis negra i la bilis groga.

Així doncs, quan avui deim que estam de “bon humor” ens referim a aquesta concepció equilibrada de la salut hipocràtica. Foren, amb tot, els francesos qui començaren a emprar el terme humeur al segle XVII per referir-se a la manera de ser de les persones bromistes. 

Hi ha gent, amb tot, que no té sentit de l’humor i que fins i tot té por de fer el ridícul o de ser motiu de la riota general. Tenen gelotofòbia (< γελόω, “riure”, “burlar-se de” + φόβος, “por”). Han d’aprendre dels que tenen gelotofília, d’individus que saben riure’s d’ells mateixos i s’han d’allunyar dels afectats de catagelasticisisme, que gaudeixen fent burla dels altres. Sempre tendran l’alternativa d’apuntar-se a una geloteràpia, una teràpia consistent a provocar el riure. I quan ja tenguin un somriure dibuixat al rostre es podran sotmetre a una geloscòpia, a una endevinació (μαντεία) de la personalitat a partir de la rialla. Tot plegat els resultarà molt hilarant (< ἱλαρός, “alegre”), fins a tal punt que es voldran canviar de nom. Es posaran Hilari.

El nom de la rosa
Al segle IV aC el filòsof Aristòtil ja va defensar la bondat del riure. Ho feu al segon volum de la seva Poètica, que tracta dels principals principis de la raó aplicats a la comèdia. Aquest llibre s’arribà a perdre. Curiosament, en canvi, sí que es conservà les altres dues parts de la Poètica  dedicades a la tragèdia i a l'epopeia. Umberto Eco, tanmateix, rescatà de l’oblit el segon volum de l’obra aristotèlica a la seva exitosa novel·la El nom de la rosa (1980), d’Umberto Eco. És el llibre prohibit que protegeix el monjo espanyol cec, Jorge de Burgos, en l’abadia benedictina, on transcorre l’acció, situada al nord d’Itàlia al segle XIV.

Burgos considera perniciosa l’obra aristotèlica ja que utilitza la comèdia per riure’s dels problemes de la vida i dels pecats. Aleshores, entre alguns segments del sector eclesiàstic, imperava la idea que el riure abolia la por a les represàlies de Déu contra els nostres pecats. D’aquesta manera, si la gent perdia la por a l’infern i als pecats, l’església perdia tot poder. Per impedir qualsevol mena de temptació, el monjo cec posa verí a la part superior de les pàgines del llibre prohibit. Així els curiosos, que es llepen els dits en passar pàgina, moren amb la llengua i els dits tacats. Aquest és el misteriós crim que descobreix el perspicaç franciscà Guillem de Baskerville i el seu joven deixeble Adso de Merlk.

 

Atès que la vida són dos dies, és millor espantar els nostres mals i preocupacions amb un somriure. Castigat ridendo mores (“Corregeix els costums rient”), resa la divisa de la comèdia assignada al segle XVII pel poeta francès Jean de Santeul.

Aquí teniu unes reflexions de l’humorista Pepe Rubianes (1947-2009):
  • “L'humor ha de tenir en compte que mai hi ha veritats permanents. És la poesia de la vida”.
  • “Els grans personatges han estat persones que han rigut de tot. Només l'estúpid es pren seriosament aquesta cosa que anomenem vida”.

Us recoman aquest article de Carles Capdevila titulat "La ironía que cura los ataques de trascendencia".

Aquí teniu l'interessant llibre de Gabriel Janer Manila titulat "L'educació de l'home que riu".

Aquí teniu un documental que parla sobre l'origen de l'humor.

Aquí teniu un article de Sílvia Soler titulat "De bon humor". Igual d'interessant és aquest altre de Toni Soler titulat "L'humor no es negocia".

Aquest article és interessant. Es titula "El humor en aforismos".

Aquí teniu un capítol de "Téntol" d'IB3 Televisió dedicat a l'humor:

Aquí teniu un article interessant de Mònica Planas titulat "La vida sexuals dels cretins".

Aquest article parla sobre com de seriós és l'humor. Ja ho diu una famosa cita atribuïda a Juli Cèsar: "Desconfia de qui no riu mai. No són persones serioses".

Aquí teniu un article sobre la percepció de la ironia.

Aquest article reflexiona sobre els límits del sarcasme.

Aqui teniu un capítol del programa "Deslenguados", de TV2, dedicat a la rialla.

Articles relacionats:
La mort del mestre
Hipòcrates, el pare de la medicina
Melancolia, la felicitat d'estar trist
Romans, els inventors de l'acudit
- Momo, la deessa del sarcasme


Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (09/05/2017), reflexion sobre la importància del sentit de l'humor.

Per reflexionar més sobre l'humor, us deix amb el programa "Amb filosofia", de TV3:



I per acabar amb una bona rialla, una mica del gran Pepe Rubianes:

Serra de Tramuntana, Patrimoni de la Humanitat

Article publicat el 28 de juny de 2011 a l'edició digital de la revista Sàpiens.

El seu impressionant paisatge ha atret personatges il·lustres com Ramon Llull, Chopin o Robert Graves

La Unesco ha atorgat a la serra de Tramuntana de Mallorca la categoria de Patrimoni Mundial de la Humanitat pels seus valors paisatgístics, culturals, històrics i etnològics. Aquesta majestuosa serralada, que voreja les costes del nord de l’illa al llarg de 75 quilòmetres repartits en 30.745 hectàrees, no només destaca per la seva vegetació i orografia, sinó també pel seu patrimoni agrícola. 

De l’època islàmica daten les fabuloses xarxes hidràuliques. Es tracta d’autèntiques obres d’enginyeria igual d’impressionants que les compactes marjades amb les quals els antics pagesos mallorquins es volgueren assegurar les seves collites en uns indrets del tot abruptes. Les nombroses possessions —equivalents a les masies catalanes—, cases de neu, sitges i pous de calç són també testimonis d’aquesta ruralia ja desapareguda. Avui dia la Ruta de Pedra en Sec, que recorre la serra de punta a punta, és la millor alternativa per gaudir de tot aquest patrimoni. El seu guardià és el puig Major, de 1.445 m d’altitud, i la seva reserva espiritual, el monestir de Lluc.

Per continuar llegint clicau aquí.

Aquí teniu un article de Xavier Moret que parla sobre la Mallorca de l'arxiduc, un homenatge a la Serra de Tramuntana.

Aquí teniu una sèrie de reportatges del Consell de Mallorca dedicat a personatges il·lustres de la Serra de Tramuntana.

Aquí teniu més informació sobre la Serra de Tramuntana.

Aquí teniu un capítol de "Téntol" d'IB3 Televisió dedicat a la muntanya:

El millor homenatge a la Serra de Tramuntana és el famos poema "El pi de Formentor" de Miquel Costa i Llobera recitat per l'insigne professor pollençí Bernat Cifre:

I aquí teniun l'spot d'Estrella Damm dedicat a la Serra de Tramuntana:



I aquí teniu el programa d'IB3 "Això és mel" dedicat a la Serra de Tramuntana:


Articles del web relacionats:
L'Arcàdia perduda
Ramon Llull, el doctor il·luminatMallorca amb ulls d'un Graves
-
 L'arxiduc Lluís Salvador, el primer ecologista de les Balears
-
 El Jovellanos catalanòfil més desconegut
A la recerca del paradís perdut
Adéu, paradís
Siau qui sou
Quan Mallorca era Hollywood

Ubi sunt?

Per molt immortals que ens considerem, prest o tard ens arribarà l’hora de la Parca. Ja en la literatura llatina ens trobam amb el tòpic literari Ubi sunt? (“On són?”). Es tractava d’una pregunta retòrica sobre la fugacitat de les glòries mundanes i la vanitat del poder. Avui s’empra per preguntar pels grans personatges històrics o per aspectes importants de la vida, com la bellesa o la joventut, que ja no tornaran.

Emparentat amb l’Ubi sunt? hi ha un altre llatinisme d’època medieval: Sic transit gloria mundi (“Així transcorre la glòria del món”). L’expressió s’emprava en la coronació dels papes com un memento mori (“recorda que has de morir”). Després de cremar una tira de lli, un monjo la pronunciava per recordar al Summe Pontífex que, a pesar de la pompa de la cerimònia, ell era mortal i, per tant, de vida efímera igual que la tira de lli que es consumia. Aquest ritual catòlic deixà de practicar-se el 1978 amb Joan Pau II, el qual renuncià a la tiara papal i a la cerimònia de coronació.

Sic transit gloria mundi
Sic transit gloria mundi

 

Finis gloriae mundi
Finis gloriae mundi

Respice finem
Respice finem

Som pols
Així doncs, no ens queda més remei que tocar amb els peus a terra. Ja ho diu la Vulgata: Memento, homo, quia pulvis es, et in pulverem reverteris, és a dir, "Recorda, home, que ets pols, i en pols et convertiràs". El sacerdot pronuncia aquesta frase el dimecres de cendra, el primer dia de Quaresma, mentre imposa damunt del front dels feligresos una creu amb cendra.


La pols de dimcres de cendra
La pols de dimecres de cendra

En consonància amb el tòpic del memento mori, l’esmentada sentència bíblica ens recorda que el destí de l’home és la terra (humus) que habita.  A final de l’imperi romà fou quan es generalitzà el sepeli (< sepelio, “enterrar”) o inhumació (< in “cap a dins” + humus, “terra”). En sentit contrari, per parlar de desenterrar un cadàver, tenim la paraula exhumació. Abans, era més habitual la incineració (< in ”en” + cinis, cineris “cendra”).

Si eren enterrats, els morts solien ser amortallats amb una espècie de llençol conegut com a mortalla o un sudari (< sudo, “suar”). En anglès, hem d’anar en compte a l’hora de signar una hipoteca (mortgage) perquè, literalment, és un compromís (gage) fins a la mort (mortuus) -és a dir, en acabar-la de pagar després de tants d’anys, ja serem vells i haurà arribat l’hora de la nostra mort. Bromes a part, l’origen d’aquesta paraula no és tan tètric. L’anglès l’adoptà del francès al segle XIII. Al·ludia al fet que la “promesa” de pagar una propietat quedaria “morta” si el préstec era pagat completament.

Hans Baldung 009"Les tres edats i la Mort"  (1541-1544, Hans Baldung)

La pira, la foguera grega derivada de πῦρ, πυρός (“foc”), en llatí s’anomenava bustum, paraula formada a partir del verb comburo (“consumir”, “cremar totalment”), d’on tenim combustió. Amb el temps, bustum donaria bust per a anomenar les escultures només amb la part superior del cos que antigament decoraven els sepulcresAquesta paraula prové del verb (sepelio, “enterrar”), però una etimologia popular la feia derivar del prefix privatiu se- i de l’adjectiu pulchrum (“bell”). Així sepulchrum sonava com una cosa “no bella” a causa del seu caràcter lúgubre. En grec, sepulcre és τάφος, que al segle XIX donà la paraula cenotafi (+ κενός, “buit”) per referir-se a un monument sepulcral erigit a la memòria d'un personatge il·lustre, però que no en conté les despulles.

Cenotafi de Dante a la basílica de Santa Croce de Florència
Cenotafi de Dante a la basílica de Santa Croce de Florència
 
El conjunt de nínxols on es col·locaven les urnes cineràries rebia el nom de columbarium (“colomer”), que ens ha donat columbari. S’anomenava així per la seva semblança amb els nius de les columbae (“colomes”). Amb la inhumació, en canvi, al cap d’un temps els ossos dels esquelets eren recollits en una urna coneguda com a ossari.
 
Esquelet és una paraula que va néixer en època moderna a partir del grec σκέλλω (“assecar”). No té res a veure amb esquela, que prové del llatí schida (“full petit”), que alhora deriva del grec σχίζω (“separar”, “dividir”). Les esqueles són els fulls que anuncien la nostra marxa d’aquest món, és a dir, el nostre èxit (< exeo, “marxar”) o òbit (< obeo“anar a trobar”) -l’expressió llatina original era mortem obere, “anar a l’encontre de la mort” (curiosament òbit comparteix etimologia amb coit, que significa “anar a l’encontre conjuntament). No deixa de ser curiós que encara avui, en els hospitals, es faci servir el cultisme exitus com a eufemisme de defunció (< defungor, “pagar un deute”, “acomplir”), que alhora és un eufemisme per parlar de la mort.

Un cop produïda la defunció, hi ha el que, en llenguatge mèdic, es diu el rigor mortis (“la rigidesa del mort”). És l’encarcarament que sobrevé al cadàver poc temps després de la mort i desapareix en començar el procés de descomposició. També es parla d’in articulo mortis (“en el moment de la mort”) com a sinònim d’in extremis (“en el darrer instant”) -la locució es fa servir sobretot al matrimoni celebrat quan un dels contraents està en perill de mort o hi estan tots dos. En el moment extrem de la vida la religió catòlica aplica als malalts el sagrament de l’extremunció (< extrema, “última” + ungere, “ungir”).

Cadàvers sarcàstics
Segons una etimologia popular, cadàver seria l'acrònim de caro data vermibus ("carn donada als cucs"). El cert, però, és que el terme deriva del verb llatí cado ("sucumbir, caure en batalla"), d’on tenim també  accident, caducitat, coincidència, reincidir, ocàs o ocasió (situació que “cau” davant un). No s’ha de confondre aquest cado amb caedo, que, a part de tallar (d’on tenim incisiu), significa “matar” i és l’arrel de paraules com homicidi o suïcidi. En llatí, matar també és perimo, d’on tenim peremptori, sinònim d’urgent. Igualment hi ha el verb occido (“morir”), d’on tenim Occident, és a dir, allò on “mor el Sol” en contraposició a Orient, “allà on neix (orior) el Sol”.

Autoretrat
Autoretrat amb esquelet per Lovis Corinth
 
Allà on sí que podem trobar carn és en els sarcòfags, arques sepulcrals, generalment de pedra, erigides sobre el sòl. En un principi aquest terme d’origen grec equivalia a la paraula llatina carnívor, ja que està composta per les arrels ἡ σαρξ, σαρκός (“carn”) i φάγειν (“menjar”). El seu actual significat prové suposadament d’un antic costum grec.
 
Segons una explicació iniciada per Eratòstenes (segle III aC) i recollida per Plini el Vell (segle I dC), els grecs construïen les tombes amb una pedra calcària extremadament porosa procedent de les canteres d’Assos, al nord-oest de Turquia. Dins d’aquesta pedra, coneguda com a λίθος σαρκοφάγος (“pedra que menja carn”), els cadàvers es descomponien i es desintegraven amb rapidesa. Més tard la paraula s’aplicà a les sepultures construïdes amb qualsevol tipus de pedra. Tot plegat no deixa de ser un sarcasme, és a dir, una ironia mordaç, que “penetra la carn”.
 
Sarcòfag dels esposos amb bust (món etrusc)
Sarcòfag dels esposos amb bust (món etrusc)

Els romans no enterraven els morts en taüts, paraula que prové de l’arab tābût  (“caixa”). Sí feien servir, però, una mena de llit anomenat feretrum (“carregador”), derivat de  ferre (“portar”), que servia per transportar el difunt fins a la pira on s’havia d’incinerar. I d’aquest feretrum tenim la nostra paraula fèretre per al·ludir a la caixa mortuòria, generalment de fusta.
 
Pompes fúnebres
L’etimologia de funeral també ens remet a l’època romana. Les comitives que acompanyaven les despulles del difunt solien portar uns funes –mot que significa “cordes”, però també “torxes”- amb els quals després prenien foc a la pira. El fet de seguir (exsequor) aquesta comitiva ens donaria la paraula exèquies com a sinònim de funeral. En grec, tal processó solemne rebia el nom de πομπή (“enviament”, “acompanyament”), derivat de πέμπω (“enviar”). D’aquí el servei de pompes fúnebres, la societat o organització encarregada del digne trasllat d'un difunt i de les activitats funeràries.

El funerals poden incloure una peça musical que es diu rèquiem (“descans” en llatí). La paraula concretament prové d’una frase que antigament es deia en començar la missa dels difunts: Requiem aeternam dona eis, Domine (“Dóna’ls, Senyor, el descans etern”).

Els funerals etruscs se solien celebrar amb jocs de gladiadors que s’amenitzaven amb música i dansa. En aquests espectacles destacava la figura de l’hister. En llatí, el terme donà histrió en al·lusió a l’actor bufó en contraposició a l’actor seriós de la tragèdia. No deixa de ser curiós que antigament un comediant intentàs posar una mica d’alegria a un acte tan trist o lúgubre (no confondre amb llòbrec, sinònim de fosc, tenebrós, que deriva de lubricus, “relliscós”, “llenegós”). Aquesta paraula deriva del llatí lugere (“plorar”, “afligir-se”), que també ens ha donat l'adjectiu luctuós i, en castellà, “luto” (dol en català) i “artilugio” (artefacte en català) -amb l’afegitó d’ars (“habilitat”), en un principi un “artilugio” era un plor fingit i més tard adquirí l’accepció de mecanisme artificiós. En llatí “plorar” també era fleo, d’on tenim feble.

Esquelet alegre trobat a Turquia
Esquelet alegre trobat a Turquia
 
Els elogis dels epitafis
En els cementeris romans –paraula agafada del grec κοιμάω, “dormir”-, les tombes (< τύμβος, “cúmul de terra”) eren presidides per una làpida, una placa de pedra (lapis, lapidis) amb un epitafi (<ἐπί, “sobre” + τάφος, “sepulcre”). Es tractava d’inscripcions generalment amb paraules d’elogi envers el difunt.
 
En un principi elogi tan sols significava “inscripció”. Es creu que aquest mot podria derivar del grec ἐλεγεῖον –paraula emparentada amb λογος (“paraula”)- o del llatí loqui (“parlar”). Ἐλεγεῖον designava un dístic, és a dir, una estrofa formada per dos versos (normalment un hexàmetre i un pentàmetre). Per això, d’aquí també tenim la paraula elegia com a composició poètica que expressa lament i dolor i que en origen s’escrivia en dístics.

Imatge de la mort segons Breugel
Imatge de la mort segons Breugel
 
En moltes làpides solia destacar la sigla llatina RIP, abreviatura de Requiescat in pace (“Que descansi en pau”). La ciència encarregada d’estudiar aquestes inscripcions funeràries és l’epigrafia ( < ἐπί, “sobre” + γράφω, “escriure”). Més d’un pensarà que tot plegat és molt macabre. I no s’equivoca perquè aquesta paraula està molt relacionada amb els morts. S’hauria originat al segle XIX a partir de l’expressió francesa danse macabré (“ball dels mort”), que és una alteració de Macabeus, els herois germans hebreus que moriren com a màrtirs –el llibre homònim és el primer testimoni bíblic de pregària pels difunts.

Un espai realment macabre són els dipòsits de cadàvers de gent desconeguda, que en castellà són coneguts com a “morgues”. És una paraula que arribà del francès. Al segle XVI s’emprava per referir-se a una “actitud arrogant i severa”. Després, però, passà a significar “entrada d’una presó, on els detinguts romanen un temps exposats, per tal que els guàrdies puguin mirar-los fixament per procedir-ne al reconeixement”. I al segle XVIII morgue ja adquiria l’actual significat.

Després de tot aquest repàs etimològic sobre la mort més pròxima, només ens queda pensar en la vida d’ultratomba, cosa que estudia l’escatologia (< ἔσχατός, “últim”). No confondre amb l’adjectiu escatològic (< σκῶρ, σκατός, “excrement”, “deixalles”), que fa referència a coses més desagradables –d’aquesta última arrel tenim també escòria, que en un principi feia referència a l’escuma resultant d’un metall en fusió. Així, com assegura el filòleg Albert Turull, un nihilista doblement escatològic diria que “al final, tot és una merda”. Tampoc es tracta, però, d’abonar-nos a la coprolàlia, a la tendència patològica de proferir (λαλέω) constantment obscenitats o paraules tan grolleres com la merda (κόπρος).

La dansa de la mort
A partir del segle XIV es va estendre per moltes poblacions de la península un espectacle procedent de França conegut com la dansa de la mort. Va néixer en el temps de les grans epidèmies o de les guerres devastadores i mortíferes.

Aquest ball macabre és una representació en tota regla del tòpic Memento mori (“Recorda que has de morir”). A Catalunya se celebra Dijous Sant principalment a Verges. Dos adults i tres infants o joves es vesteixen d’esquelets i van saltant pels carrers il·luminats amb torxes seguint el so d’un tabal. Un d’ells porta una dalla que sega la vida, i un altre, una bandera amb la frase llatina Nemini Parco (“No perdon ningú”). Dos dels tres nins duen uns platets amb cendra, un element que vol fer referència al que espera a tots els humans al final de la seva vida: “Ets pols i en pols et convertiràs”. Per últim, el tercer infant ensenya un rellotge sense busques en al·lusió al pas implacable del temps que acabarà amb tots nosaltres.


Nemini parco    La dansa de la mort
 Nemini parco                                                      La dansa de la mort




I per acabar, recordau una màxima llatina: De mortuis nihil nisi bonum (“Dels morts, només se n’ha de parlar bé”). És la traducció llatina d’una màxima recollida per l’historiador grec Diògenes Laerci. Pel que fa a nosaltres, convé saber que Mors certa, hora incerta (“La mort és certa, l’hora incerta”). I una dita popular ja diu “La vida és curta i la mort certa”.

En aquest vídeo Rafel Perelló, gran coneixedor de la cultura popular, parla sobre antics ritus relacionats amb la mort:

 

Aquí teniu un episodi del programa lingüístic "Téntol" d'IB3, presentat per Margalida Mateu, dedicat a la mort:

Aquí teniu un article que parla sobre la festa dels difunts dels romans.

Aquí teniu més informació sobre la dansa de la mort.

En el programa "El condensador de Fluzo" es parla sobre la història d'alguns monuments funeraris famosos.

Aquí trobareu més informació sobre el tòpic literari ubi sunt.

Aquí teniu un Kahoot titulat "El lèxic de la mort".

Aquí teniu una aplicació per jugar amb el lèxic de la mort. I aquest enllaç parla del llatí en les inscripccions funeràries.

Aquí teniu la ressenya del llibre sobre epitafis curiosos de la periodista Nieves Concostrina titulat "...Y en polvo te convertirás".

Aquí teniu un article interessant de Míriam Díez sobre la mort en l'era 2.0. Es titula: "Làpida digital".

Sabíeu que antigament hi havia el costum de fer-se fotos amb els morts abans de ser enterrats? Aquí en trobareu més informació.

Aquest article parla sobre el necroturisme.

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (01/11/2016), reflexion sobre el misteri de la mort:



Aquí teniu el final de la pel·lícula "Els dublinesos" (1987, John Huston), que parla del tòpic de l' "ubi sunt?":



Aquí teniu la fantàstica cançó de John Lennon, Instant Karma, que parla de la vida i la mort:



I aquí teniu la famosa "Marxa fúnebre" de Chopin, composta l'any 1837:



Us deix amb la peça més famosa del Rèquiem de Mozart:



Articles del web relacionats
Halloween versus Tots Sants
-
 La lliçó mortal de Gilgameix
Memento mori
Etimologies de la mort
El silenci i la mort
-Sapere aude?
Realment existeix l'infern?

Les arrels hípiques dels derbis

Avui toca el derbi Madrid-Barça. La premsa esportiva, amb tot, prefereix parlar de "clàssic", essent així més fidel a l'etimologia del terme relacionada amb el món de l'hípica. Al 1780, lord Henry Durham, 12è comte de Derby, va organitzar una espectacular cursa de cavalls a Epsom Downs, al sud-est de Londres. Volia celebrar així el seu matrimoni amb lady Elizabeth Hamilton. Amb el temps, aquesta cursa, que encara ara té lloc a principi de juny, es convertí en una de les cites esportives més importants de Gran Bretanya, equiparable al torneig tennístic de Wimbledon.
 
La dimensió popular que tingueren els derbis hípics féu que el terme acabàs per al·ludir també als enfrontaments esportius, generalment futbolístics, de rivals de la mateixa ciutat o del mateix país anglosaxó. La resta d’Europa adoptaria aquest anglicisme a partir de la primera guerra mundial.

Cursa hípica del comte de Derby
Cursa hípica del comte de Derby
 
Etimologia d’esport
Gran Bretanya, el bressol de la competició esportiva, també seria l’encarregada de difondre la paraula esport. Fou un manlleu que féu de l’antic francès deport, que alhora contenia els ètims llatins de (prefix que indica procedència) i porto (“conduir”). Etimològicament, doncs, esport significa “sortir a fora”. Durant l’edat mitjana, però, la paraula adquirí el significat de “distreure’s”, “divertir-se”. Després, en anglès, fruit d’una afèresi, es passà de disport a sport. Amb tot això, doncs, ja podem gaudir tranquil·lament del derbi d’avui. I compte a veure cavalls en lloc de futbolistes!

La part fosca del futbol són els hooligans. Antonio José Navarro fa la següent reflexió sociològica d’aquest fenomen en un article publicat al suplement “Rar”, del diari Ara (03/07/2016):

“Les arrels del fenomen hooligan i ultra cal buscar-les en el profund simbolisme del mateix futbol: un camp (de batalla) on dos equips (o exèrcits) d’onze jugadors (guerrers), perfectament uniformats i dirigits pel seu entrenador (general), s’enfronten per guanyar, per demostrar la seva força. És una guerra sense víctimes, una possibilitat real de resoldre conflictes històrics sense morts, d’escenificar la lluita de classes sense sang, d’alliberar velles tensions racials avui condemnades. Recordem, per exemple, la rivalitat política/militar/econòmica entre les seleccions d’Anglaterra i Alemanya, entre ciutats com Madrid i Barcelona... El Sevilla FC ha sigut considerat, des de la seva fundació, el club dels señoritos, mentre que el Betis, a la mateixa capital, és l’equip dels treballadors... Els derbis entre el Tottenham Hotspur i l’Arsenal FC, veïns del nord de Londres, són la il·lustració del secular antisemitisme anglès: els primers, amb una àmplia massa social de jueus des dels seus orígens, vengen al terreny de joc les ofenses del rival, amb una forta base social de workers autòctons...”


Amb motiu d'un clàssic Barça-Madrid, al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (15/06/2013) vaig parlar sobre les etimologies clàssiques del futbol.


Aquí teniu un capítol de "Téntol" d'IB3 Televisió dedicat al futbol:

Articles del web relacionats:
Una de "Champions", per favor!

Etimocefalàlgia

Des de fa uns anys estic inoculant un virus contagiós: l'etimocefalàlgia. Es manifesta amb un maldecap terrible de tant de pensar en etimologies. Va ser un exalumne meu de Campos, en Miquel Àngel Adrover, qui el 2010 em va ajudar a encunyar el terme. Ho va fer a partir de les següents arrels gregues: τυμος ("vertader"), κεφαλή ("cap") i λγος ("dolor"). Per conèixer més detalls d'aquesta patologia, aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (08/12/2012). En Miquel Àngel també hi surt.



L'etimocefalàlgia és un gran instrument per conèixer la història de la humanitat a través del lèxic. No debades, l'etimologia és la biografia de les paraules o la porta que se’ns obre a l’ànima de les paraules. També, però, podem dir que l’etimologia és la genètica dels mots, ja que ens ofereix informació privilegiada del significat primigeni de cadascun d’ells. I si consideram l'etimologia com l'ADN dels mots, la façana constituiria la seva pell; la fonètica, la seva musculatura; i la sintaxi, el seu esquelet.  

Per fer-nos una idea de la càrrega històrica que arrosseguen totes les paraules agafarem un fragment del llibre El candidato melancólico (Madrid, RBA 2006) de Juan José Millán:

“Les paraules d’una llengua porten rastres que es remunten a mil·lennis enrere, connexions ocultes amb altres llengües, vives o desaparegudes, històries de contactes de conquestes i d’invasions, de guerres i d’influències, d’invencions i de destruccions. La història de les paraules és la història del món”. 

El poeta valencià Vicent Andrés Estellés també té un preciós vers sobre les històries que amaguen les paraules: “Dins un mot, quanta gent que hi viu!” (Primer llibre de les odes, 1972). Ja ho diu un famós palíndrom: “un nom, un món”.

vermell

Molt entusiàstiques també són les reflexions sobre l’etimologia fetes pel filòsof Xavier Antich a un article publicat al diari Ara (16/08/2015) amb el títol Les paraules, restes d’una població estranya:

“No hi ha amor per la veritat sense amor per les paraules. Emilio Lledó ho deia a la seva manera: no s’és filòsof sense alhora ser també filòleg. I no és una qüestió de títols, sinó d’amor. L’amor pel coneixement i per la veritat comença amb l’amor per les paraules: un amor que té a veure amb el respecte pel que diuen, amb la capacitat d’acostar-se als racons més amagats del seu sentit i escoltar-ne la remor (“le bruissement de la langue ”, que deia Barthes, el murmuri de la llengua). Estimar-se cadascuna de les paraules de la llengua pròpia és un acte de gratitud per aquest corrent que ens preexisteix i en el qual la nostra minsa existència s’inscriu provisionalment; estimar-se les paraules de les llengües altres, tantes com en siguem capaços, és contribuir a preservar una riquesa cultural aclaparadora […]”.

L’etimologia al llarg de la història
Els gramàtics grecs ja havien considerat l’etimologia com una part essencial de l’estudi de la llengua, juntament amb la morfologia i la sintaxi. L’etimologia era vista com la ciència (λόγος) que permetia la recerca del sentit “veritable” (τυμος) dels mots, els quals es veien com a símbols esgotats pel pas del temps, que no significaven allò que sempre havien significat. Aparegué, per tant, una actitud més o menys mística de cercar la significació originària via etimologies amb el benentès de la famosa màxima del filòsof presocràtic Heràclit: παντα ρει (“tot flueix”). Ja al segle I aC l’historiador Sal·lusti, a La conjuració de Catilina (cap. LII) fa dir això a Marc Porci Cató:

“Certament fa molt de temps que hem perdut els vertaders noms de les coses. I per això a la prodigalitat amb els béns aliens l’anomenam generositat i a la gosadia per fer el mal l’anomenam valor [...]”.

Heràclit (Escola d'Atenes)
Heràclit (Escola d'Atenes)

Laura Borrás, professora de Literatura Comparada a la Universitat de Barcelona, insisteix que el temps també passa factura a les paraules. Ho diu l’assaig Per què llegir els clàssics, avui?

“Perquè les paraules són com les pedres de riu, que van essent modelades pel fregament de l’aigua i l’erosió de les roques del llit del riu. Les paraules, doncs, com les pedres, rodolen pel riu dels segles i modifiquen la seva forma, o potser el seu contingut. De vegades s’omplen de significats nous, de vegades en perden”.

El caràcter augural dels mots
A pesar que la terminologia és d’origen hel·lena, la preocupació per esbrinar el sentit i l’origen de les paraules no fou pas patrimoni dels grecs. Els hebreus també ja s’hi interessaren. A la Bíblia trobam una mena d’obsessió per la motivació dels noms propis o pel caràcter augural de molts d’ells (com tan bé els llatins reflectirien en un joc de paraules: nomen est omen, “el nom és un auguri”). És el cas de la llarga llista de noms compostos amb –el (“déu”) com Daniel (“Déu és el meu jutge”), Rafael (“Déu ha sanat”), Miquel (“Qui és com Déu”) o Emmanuel (“Déu que està entre nosaltres”); i tants d’altres com Moisès (“l’he tret de l’aigua”), Abraham (“pare d’una multitud de pobles”), David (“estimat”), Susanna (“lliri”), Sara (“princesa”), Raquel (“ovella”), Noemí (“la meva delícia”) o Dèborah (“abella”).

A l’antiga Grècia, el primer tractat d’etimologia el trobam al Cràtil de Plató (segle IV aC). En aquesta obra, dos filòsofs atenesos, Cràtil i Hermògenes, discuteixen sobre l’origen dels mots amb dues postures enfrontades. Cràtil és de l’opinió que “qui coneix el nom, coneix les coses”. Manté que els noms són exactes “per naturalesa” perquè “s’ajusten a la realitat”; no debades –diu- contenen certs sons que expressen l’essència d’allò que designen, tal com passa amb les onomatopeies.

Hermògenes, en canvi, defensa que els noms són un simple “pacte” o “consens” (homología), consagrat després per l’ús o “costum” (ethos). Hermògenes demana a Sòcrates que intervengui en la discussió. Però el pare de la filosofia no es mostra d’acord amb cap de les dues postures. Amb tot, reconeix la dificultat de posar nom a les coses: “Sembla, doncs, Hermògenes, que la feina de posar noms no és, com tu trobes, una feina fàcil, ni d’homes senzills ni del primer que passi pel carrer “.

El gran lingüista suís Saussure (1857–1913) ja deixà clar que els noms són signes arbitraris, és a dir, el significat originari que adquireix un mot és del tot convencional. Així doncs, en contra del que postulava Cràtil, el nom no fa la cosa -si fos així, però, totes les coses tendrien el mateix nom en tots els idiomes, la qual cosa no és el cas en aquest babèlic món; no per conèixer el nom d’una cosa coneixem la mateixa cosa.

Torre de Babel (Pieter Bruegel)
Torre de Babel (Pieter Bruegel)


En época moderna, el filòsof alemany Friedrich Nietzsche, filòleg clàssic de formació, també es posicionà a favor de la teoria convencionalista defensada per Hermògenes al diàleg de Plató. En l’opuscle titulat Sobre veritat i mentida en sentit extramoral (1873) manté que l’home és un ésser moral des del moment que ha aconseguit domesticar el món amb el llenguatge. Posant nom a les coses –una de les primeres coses que féu Adam segons el Gènesi-, prenem possessió de conceptes com “bo” o “dolent” i, amb aquest convencionalisme del tot subjectiu, els dotam d’una forta càrrega moral. És així com hem acabat essent presoners dels prejudicis que nosaltres mateixos hem construït amb el do més profund que se'ns ha dotat com a espècie, la parla.

La polémica platónica també seria evocada per l’escriptor argentí Jorge Luis Borges en el seu poema El Golem (1958):

“Si (como afirma el griego en el Cratilo)
el nombre es arquetipo de la cosa,

en las letras de “rosa” está la rosa
y todo el Nilo en la palabra “Nilo” “.

El poder taumatúrgic de la paraula
Un altre gran escriptor modern que mantingué viva la polèmica fou el poeta català Salvador Espriu (1913-1985) en dir “Si m’anomenes, existeixo”. És el poder taumatúrgic de la paraula, que permet la creació del món en tants i tan bells mites literaris antics.

Tanmateix, a l’antiga Grècia no faltaren els autors que defensaven la concepció màgica del llenguatge. És el cas del gramàtic Melamp, que al segle VII, en els seus comentaris a la Tékhne Grammatiké de Dionís de Tràcia, escrigué: “[...] etimologia és com si es digués ἀληθινολογία (“estudi de la veritat”), ja que les paraules gregues no foren en el seu origen disposades a cada cosa a l’atzar, sinó que, mitjançant l’anàlisi del sentit, descobrim per què tal cosa s’anomena de tal manera”.

Quan al segle I aC Ciceró va voler traduir al llatí l’expressió grega, etymología, s’inventà una altra forma: veri-loquium (“el que diu la veritat”), és a dir, que és verí-dic. Per això, l’etimologia fundada d’una paraula constitueix el seu veredicte (“allò dit que conté la veritat”). Amb tot, Ciceró, en lloc de veriloquium, era més partidari d’emprar el terme notatio (“anotació”), ja que considerava que les paraules en realitat són notes o, tal com va postular Aristòtil al segle IV aC, senyals (σῆμα). Un coetani de Ciceró, Marc Terenci Varró, fou un altre estudiós de les etimologies. Amb tot, el més entusiasta de tots fou un hispà, Sant Isidor de Sevilla, que al segle VI, en la seva enciclopèdica obra Etimologies, deia: “Quan veus d’on prové un nom, de seguida entens la seva força”.

Linneu
Al segle XVIII, el gran naturalista suec Linneu, pare de la nomenclatura binomial –que recull el gènere i l'epítet de l'espècie- digué: Nomina si nescis, perit et cognitio rerum (“Si ignores els noms, mor també el teu coneixement de les coses”). Vendria a dir que si desconeixes l’origen de les paraules, realment no les coneixes a fons. Amb el sistema de nomenclatura binomial, Linneu creà la classificació dels éssers vius o taxonomia (< τάξις, “ordenació”, + νομος, “llei”).

Linneu
Linneu

El científic suec també va ser conegut metafòricament com “el segon Adam”. I és que, si el primer va posar en el Paradís un nom comú a totes les coses segons el bell relat de la Bíblia, ell va posar un nom científic als éssers vius coneguts aleshores i, sobretot, inventà un sistema eficaç d’anomenar els que s’anassin descobrint en el futur. Un compatriota seu, Strindberg, escrigué: “Linneu era en realitat un poeta que es convertí en naturalista”. Seria al segle XIX quan l’etimologia es constituiria com una disciplina científica amb un mètode de recerca propi. Aniria de la mà de la semàntica, concepte encunyat pel lingüista francès Michel Bréal (1832-1915) a partir del grec σῆμα (“senyal”) i basant-se en la teoria del signe lingüístic apuntat per Saussure. La semàntica estudia el significat de les paraules des d’un punt de vista sincrònic (en un moment determinat) o diacrònic (a partir de la seva evolució al llarg del temps).

La fal·làcia etimològica
L'etimologia també pot ser considerat un oracle que ens parla de la vida secreta de les paraules. Tot i el caràcter revelador d’aquesta disciplina, no hem d’oblidar, però, que, seguint Saussure, les paraules, són signes arbitraris. Així doncs, l’etimologia no ens descobreix exactament la “veritat” que amaga la llengua, però sí ens dóna una perspectiva privilegiada de la seva evolució. En aquest sentit, al·ludint a Sòcrates, podem dir que la etimologia té una funció “maièutica”, la de treure a la llum el nucli fecund d’una paraula.

Aquesta idea equivocada de creure que l’etimologia ens proporciona el sentit original i gairebé màgic de la paraula es coneix com a fal·làcia etimològica. És un argument que sovint sol ser emprat per defensar certs postulats inamovibles. No debades, hi ha qui, tirant de diccionari, afirma que matrimoni ve de mare i que, per tant, un matrimoni sense mare no pot ser considerat com a tal. Per tant, aquest argument també ens impediria anomenar plomes a les estilogràfiques, atès que ja no es fan amb l’ala de cap oca.

Borges, fidel com sempre a la seva ironia, considera l’etimologia com una disciplina interessant, encara que inútil per a l’aclariment de conceptes. Així ho manifestà en el seu escrit “Sobre los clásicos” (1952):

Escasas disciplinas habrá de mayor interés que la etimología: ello se debe a las imprevisibles transformaciones del sentido primitivo de las palabras, a lo largo del tiempo. Dadas tales transformaciones, que pueden lindar con lo paradójico, de nada o de muy poco nos servirá para la aclaración de un concepto el origen de una palabra. Saber que cálculo, en latín, quiere decir piedrecita y que los pitagóricos las usaban antes de la invención de los números, no nos permite dominar los arcanos del álgebra; saber que hipócrita es actor, y persona, máscara, no es un instrumento valioso para el estudio de la ética. Parejamente, para fijar lo que hoy entendemos por lo clásico, es inútil que este adjetivo descienda del latín classis, flota, que luego tomaría el sentido del orden”.

Suposat retrat de Safo de Lesbos trobat a Pompeia
Suposat retrat de Safo de Lesbos trobat a Pompeia


A pesar d’aquesta consideració borgiana, no hi ha dubte que l’etimologia ens pot ajudar a recapturar la imatge concreta subjacent en paraules abstractes com definir (< finis, “fi”), eliminar (< limen, “llindar”), recordar (< cor, “cor”), revelar (< velum, “vel”), desastre (< astrum, “astre”) o xantatge, paraula que prové de l’expressió francesa fer chanter quelqu'un (“fer cantar algú”).

L’estudi dels mots també, però, ens permet conèixer la carrega ideològica que arrosseguen paraules com patrimoni (pater, “pare” + munus, “càrrega”, “deure”), matrimoni (“tasca de la mare”) o virtut, que està relacionada amb vis (“força”) i vir (“mascle”).

Els avatars de l’etimologia
Hi ha etimologies que demanen poca indagació. Per exemple, cap ve simplement del llatí caput. En canvi, més interessant i laboriós és conèixer la història d’alguns derivats seus. Per exemple, precipitar-se incorpora el prefix prae- (“davant”), de manera que significa “llançar-se amb el cap per davant”. D’altra banda, missió ve del verb mitto (enviar) i submissió significa, literalment, estar sota la "missió", sota les ordres d'algú altre.

blau

Altres paraules han patit avatars més curiosos. N’és un exemple arxiu. Prové del grec τό ἀρχεῖον, que era com s’anomenava la residència dels arconts, els magistrats que, a l’Atenes clàssica, s’encarregaven de governar (ἄρχω) la polis. Per extensió, aquest edifici donà nom al conjunt de documents que albergava. En canvi, l’arxiu anglès, file, prové del llatí filum (“fil”) en al·lusió a la corda o filferro amb què es fixaven els escrits oficials per a la seva organització i conservació.

La paraula dígit també amaga una història fascinant. Té el seu origen en el digitus (“dit”) llatí. Els nombres dígits eren els que es podien comptar amb els dits de les mans, la primera calculadora coneguda. I com que els computadors operaven amb dades en forma de dígits, la seva tecnologia fou batiada com a digital.

En llatí, nina és pupilla. Aquesta paraula ens donà pubilla (filla única, hereva) i pupil·la en al·lusió, de manera metafòrica, a la nineta dels ulls. No debades, quan dues persones estan en front una de l’altra, cadascuna pot veure la seva figura en forma de “nineta” en els ulls de l’altra. 

El món de les paraules
El món de les paraules

També hi ha arrels que podem resseguir en altres llengües. N’és un exemple πύργος (“torre”), que, en el llatí de l’edat mitjana, donà burgus en al·lusió a les torres de vigilància d’un castell. La gent que vivia prop d’aquestes torres eren professionals amb propietats, de manera que constituïren una nova classe social, la burgesia. La mateixa arrel és present en molts topònims: Burgos, Edimburg, Luxemburg o Hamburg. A Anglaterra, el topònims que acaben en -chester proven del llatí castra (“campament”). És el cas de Colchester, Manchester o Windchester.

Etimologies per al coneixement
Les etimologies ens ajuden a veure la llengua en tres dimensions. En les humanitats permeten construir els termes necessaris per expressar una nova idea. El vocabulari de la filosofia, per exemple, es nodreix de les llengües clàssiques. Agnosticisme (α + γνῶσις, “no coneixement”) i hedonisme (< ἥδονή,“plaer”) provenen del grec, mentre que fal·làcia (< fallere, “enganyar”) i racionalisme (< ratio, “raó”) ho fan del llatí. El mateix succeeix en les ciències. Per exemple, la psicologia i la medicina designen anorèxia a un trastorn alimentari, provocat per raons psicològiques, que es caracteritza per la falta de gana. El terme s’encunyà a partir de les arrels gregues α (“no”) i ὀρξις (“gana”).

En alguns casos l’estudi de l’etimologia requereix el coneixement d’altres disciplines. N’és un exemple el mot basílica. Procedeix del grec βασιλική (“relatiu a rei”, βασιλευς). Si recorrem a la història sabrem que d’un edifici civil semblant per grandària o majestuositat a un palau reial se’n va arribar a dir basílica per comparació. Al final de l’imperi romà, molts d’aquests edificis que servien de mercat o per administrar justícia quedaren abandonats. Aleshores, alguns foren ocupats pels cristians per celebrar les seves cerimònies, de manera que la planta d’aquests edificis seria imitada en les esglésies de nova construcció.

quetsemper

La ictiologia, la ciència que estudia els peixos (ἱχθύς), també presenta etimologies curioses. N’és un bon exemple el Quetsémper, que explica l'eminent filòleg mallorquí Joan Veny al seu llibre Perfils lingüístics balears (Temps Obert, 2015). El quetsémper és conegut científicament com a Synodus saurus. És semblant al lluç, però de boca més ampla.  El nom té per base una frase llatina del gloriapatri del rosari: “Gloria Patri, et Filio, et Spiritui Sancto. Sicut erat in principio, et nunc, et semper, et in sæcula sæculorum. Amen”. Es tractava d’una oració dita en una llengua que el poble no entenia o entenia a mitges.

En l’imaginari col·lectiu calà la part del nunc, et semper [“ara i sempre”]. Com que sonava estranya, obria fàcilment el camí a la facècia, a l’acudit graciós. Així, un quetsémper adoptà el valor semàntic de “persona eixelebrada, de poc seny; astuta, pocavergonya”. Els mariners també l’acabaren aplicant de manera irònica al peix Synodus saurus, una espècie d’escàs valor comercial.

Les metamorfosis de les paraules
Hi ha etimologies que són autèntiques metàfores, com exemple la del terme múscul. Els antics romans creien que quan treiem múscul és com si tenguéssim un ratolí enfonyat dins del braç. No debades, en llatí rata és mus, muris (“rata), que en grec equival a μῦς, μυός. També, per un procés metafòric, el llatí nebula (“boira”) donaria el mot patrimonial neula, full prim de pasta de farina, tan habitual en temps de Nadal.

Múscul ve de rata
Múscul ve de rata


En altres casos, l’evolució semàntica no respon a raons poètiques. El segle II dC el verb llatí minare, que volia dir “amenaçar”, es va especialitzar amb el significat d’amenaçar amb crits i bastons els animals (ovelles i ases) per tal de dur-los per un determinat lloc. Aviat, però, es va dir d’un carro. D’aquesta manera, en català no només es menen els animals i els carros, sinó també altres coses, com els negocis. Avui, però, aquest mot es troba en cert perill d’extinció. No debades, en passar dels carros als automòbils, el català ha preferit conduir per interferència del castellà “conducir” –el francès, en canvi, ha mantingut el verb mener. Curiosament, a les Balears són més de comandar que no pas manar.

En la majoria dels casos, les paraules solen arribar a mudar de significat fins al punt d'adquirir-ne un del tot diferent a l'embrionari. Aleshores tenim que hi pot haver un significat etimològic, real, que prové de l’origen de la paraula; i un significat adquirit, és a dir, aquell donat per l’ús. Així ha passat amb l'adjectiu oportú, que en un principi, en el llenguatge mariner romà, al·ludia al vent favorable que permetia arribar a bon "port" (portus). El mateix verb arribar també prové del llenguatge mariner, ja que antigament al·ludia a quan hom atracava a la riba (ripa), a la costa. D’altra banda, pena prové de poena (“càstig”) i pavelló de papilio (“papallona”) –en aquest cas, al segle XIII les teles de les tendes de campanya mogudes pel vent foren comparades amb les ales de la papallona. En canvi, tribulació (turment, gran aflicció moral) prové del verb llatí tribulare (“triturar”); al segle XV, però, adquirí el significat de “marcar petjades en un camí a força de freqüentar-lo”.

Un altre exemple d’emancipació semàntica és la paraula onanisme. Avui és sinònima de masturbació, però en els seus orígens al·ludia a uncoitus interruptus. El terme agafa el nom d'un personatge bíblic, Onan, el qual, en morir el seu germà, fou obligat per llei a casar-se amb la seva cunyada vídua i a donar-li fills. Per evitar-ho, interrompia sempre els coits. Αrxipèlag també és un mot que s'allunya dels seus orígens. En un principi, al·ludia al mar Egeu, considerat pels grec com el "mar" (πέλαγος) "principal" (ρχι) de la Mediterrània. Tractant-se aquest d'un mar ple d'illes, amb el temps la paraula adoptaria el significat actual de conjunt d'illes.

Mar Egeu (el primer arxipèlag)
Mar Egeu (el primer arxipèlag)

Igualment curiós és l’evolució que ha patit l’adjectiu formidable. Derivat del llatí formido (“terror”, “temor”), originàriament era una cosa que feia por. Res a veure amb el seu actual significat. I la paraula d’origen grec anècdota (ἀνέκδοτα), sinònim de fet particular, curiós, antigament significava “al·lota no casada” -el terme està format per α privativa + ἐκ (“des de”) + δίδωμι (“donar”); per tant, etimològicament vol dir “no donada des de (cap part)”.

Plagi és una altra paraula que també ha sofert un canvi semàntic important. En llatí, plagium significava “segrest o robatori d’esclaus d’un altre”. Al segle I dC, en època de la família imperial dels Flavis, es promulgà la llei flàvia, també coneguda com allei plagàriaperquè els lladres solien ser castigatsad plagas, és a dir, a la pena de ser “assotats”. Plaga, d’on surt “llaga” en castellà, era en llatí “l’assot" o "el flagell” i també la ferida produïda pel fuet. La paraula deriva de l’arrel indoeuropea*plak-(“colpejar”). Aquest significat també el trobam en el mot plaga, sinònim de calamitat, pesta. Ja Marcial (segle I-II dC), el gran epigramista de Bílbilis (Calatayud), emprà la paraula plagi amb el sentit figurat de “còpia o apropiació d’una obra o idea aliena”. Tanmateix, aquest significat no s’imposaria fins al segle XIX.

Comerç d'esclaus a l'antiga Roma
Comerç d'esclaus a l'antiga Roma


També hi ha mots amb una evolució semàntica a mitges. Negar-se (“morir ofegat en aigua”) prové del llatí necare (“matar”). Amb el temps adquirí el significat de “matar per immersió”. Per desgràcia, avui aquesta paraula ha perdut vitalitat en benefici d’ofegar-se (< fauces, “gola”). El cultisme orb, sinònim de cec, també en seria un exemple. Deriva del llatí orbus, “privat de” (sobretot de pares).

Amb tot, hi ha canvis semàntics del tot misteriosos. Així ho manifesta el professor Jesús Tuson en el seu llibre Històries naturals de la paraula (Ed. Empúries, Barcelona 1998):

“Les paraules que són en boca de tots, les de la vida diària, són difícils de perseguir pels viaranys del temps, i més encara si el que volem investigar és com es produeixen els canvis de significat. ¿Com és que una paraula llatina com
ponere (“col·locar”) va veure restringit el seu abast i es va limitar a expressar allò que fa el Sol i el que fan les gallines amb els ous? ¿Per què no podem pondre un abric a l’armari o uns plats a la taula? Misteris de l’evolució lingüística que no ha deixat restes fòssils perquè, com sap tothom, les paraules se les enduu el vent, i el vent, malgrat el que diu la cançó, no ens en dóna cap resposta”. Un altre cas similar al de pondre és el de posar, derivat de pausare (“aturar-se”, “cessar de”).

Històries naturals de les paraules
Històries naturals de la paraula

 
També tenim paraules per referir-nos a una mateixa idea que deriven de dos mots llatins diferents. Així cavall ve de caballus, que en un principi era un cavall de càrrega. En canvi, equus donà equí o equitació -aquest mot llatí conté l’arrel indoeuropea *ekwo-, present també en el grec ἵππος, d’on deriva hípica.

Relacionat amb el món equí també tenim bidet, un moble de bany que avui gairebé ningú utilitza. En francès vol dir “cavallet” -deriva de la forma antiga bider, “trotar”. Al segle XVIII va rebre aquest nom perquè, en asseure’s a sobre, cal obrir les dues cames, com si muntessis el llom d’un cavall.

bidetLa toilette matutina (Louis-Léopold Boilly, París)

Epònims
Hi ha etimologies que parteixen d’epònims (ἐπί, “sobre” + ὄνομα, “nom”). Es tracta de personatges reals o ficticis el nom del qual designa un poble, una ciutat, país, tota una època o fins i tot un moviment literari, artístic, etc. És el cas del britànic John Montagu, marquès de Sandwich. Era un amant dels jocs de cartes. Hi estava tan enganxat que va demanar al seu cuiner que li ideàs un àpat que li permetés no deixar la partida. El resultat fou dues llesques de pa amb un tros de carn a dins. Fou així, doncs, com va néixer el sandvitx. Després, en honor seu, el Capità Cook, el famós explorador, donà el nom d’Illes Sandwitch a les que actualment es diuen Hawaii.

Cap a finals de l’edat mitjana els pagesos de França solien vestir una peça de tela que aviat fou adoptada per la resta de la població. Com que el nom propi més comú entre la pagesia era Jaume (Jacques), aquella peça passà a dir-se jacques, que derivà en jacquette i, en la nostra llengua, en jaqueta. D’altra banda, el capell pamela agafa el nom d’una novel·la homònima del segle XVIII, de Samuel Richardson. La seva heroïna portava un d’aquestes capells plans.

Al marge dels epònims, també podem trobar noms de llocs que hagin servit per designar una realitat concreta. És el cas del neologisme serendipitat. Fa referència a un descobriment casual o imprevist fet per un investigador en el curs d'una recerca orientada a altres objectius. Al llarg de la història de la ciència, els descobriments vinculats a l'atzar han constituït una constant permanent. Alguns autors, però, prefereixen parlar de casualitat buscada per gent curiosa i constant. Avui, Internet s’ha convertit en el major motor de serendipitat de la història de la cultura. No debades, té la capacitat de fer-nos anar per senders d'informació que no havíem previst.

El terme serendipitat deriva de l'anglès serendipity. És una paraula que popularitzà l’escriptor Horace Walpole el 1754. Ho feu a partir d'un conte persa del segle XVIII, probablement d'origen hindú, anomenat Peregrinació dels tres prínceps del rei de Serendib. Els seus protagonistes eren uns prínceps de l'illa Serendib (que era el nom àrab de l'illa de Ceilan, l'actual Sri Lanka). Tenien la capacitat de solucionar els seus problemes per mitjà de descobriments per accident.

Walpole va emprar per primera vegada el terme serendipity en una carta dirigida a un amic anglès que vivia a Florència. L’informava d’un descobriment fortuït. Va ser així com es va incorporar aquesta paraula a l'anglès, tot i que segles abans ja utilitzaven àrabs i perses per designar una troballa inesperada.

 

Enviliment i ennobliment semàntic
També hi pot haver casos d'enviliment semàntic, en què una paraula adopta un significat negatiu. N'és un exemple la paraula proxeneta. A l'antiga Grècia cada polis solia comptar amb un proxeneta, que era la persona encarregada de defensar els interessos dels ciutadans d'altres polis -el mot està compost de προ, "davant de", i ξενος, "estranger", d'on deriva també xenofòbia. Aquest càrrec públic era una espècie de mediador entre el ciutadà estranger i les autoritats, de manera que també s'utilitzà la paraula amb el sentit d' "intermediari, representant" -de fet, en grec modern un cònsol rep el nom de πρόξενος. No és d'estranyar, doncs, que d'aquest darrer significat es passàs al d' "intermediari en les relacions amb una prostituta".

El cap sempre bull de paraules
El cap sempre bull de paraules


L’adjectiu àlgid també és un altre exemple d’inversió semàntica. Deriva del verb llatí algeo (“tenir fred”). En un principi s’aplicà a les situacions de fred màxim, de manera que passà a significar el punt culminant d’un estat tèrmic, independentment de si era de fred o calor. Avui, però, s’utilitza en sentit figurat per indicar, per exemple, que una discussió ha arribat a ser molt acalorada. El mateix passa amb el verb enervar. En llatí volia dir “treure el nervi” i, per tant “debilitar-se” (< ex + nervus); per influència del francès, però, avui significa “posar-se nerviós”.

En castellà un cas també molt clarificador d'enviliment semàntic és l'adjectiu "hortera", que ara al·ludeix a una cosa de mal gust. En els seus inicis, però, una "hortera" era un tipus de palangana. El mot deriva del llatíoffertorium(recipient que serveix per oferir). Amb el temps, aquest utensili fou molt emprat pels ajudants de farmàcia, amb els quals els seus superiors marcaven distàncies. Fou així com aquesta actitud classicista féu que, per metonímia, “la hortera" passàs a designar els seus usuaris.

El fenomen contrari a l'enviliment semànticés l'ennobliment semàntic, en què una paraula adopta un significat positiu. És el cas de la paraula ocasió. Deriva del llatí occidere("morir", “caure”) i en un principi significava accident o succés greu. Res a veure, doncs, amb el seu significat actual.

Paraules tabú
Una idea es pot expressar diferent en llengües diferents. En català, per exemple, tenim ensinistrar, mentre que en castellà  “adiestrar”. Per què? Ensinistrar podria contenir l'adjectiu llatí sinister("esquerra”), antònim de dexter (“dreta”) i és dels pocs casos en què l'esquerra (“ma torta” en basc) té un significat positiu. Igual passa amb l'expressió "tenir mà esquerra", procedent del món taurí, sinònima de ser persona hàbil; en la resta de casos, però, l'esquerra conté una forta càrrega negativa: "aixecar-se amb el peu esquerre" o tenir un "sinistre”. Tanmateix, alguns estudiosos apunten a una altra etimologia. Defensen que ensinistrar és fruit de l’encreuament del llatí signum (“senyal”) i dexter (“dreta”). No debades una persona ben ensinistrada (molt destra) esdevé insigne justament per la seva destresa en algun camp. A més, de signum també prové “ensenyar”.

Tabús
Tabús


Curiosament, l’italià és de les poques llengües romàniques on s’ha conservat el sinister llatí per al·ludir a l’esquerra (“sinistra”). En aquest cas, doncs, “sinistra” no és considerada una paraula tabú. En les llengües occidentals aquest mot apareix per primera vegada el 1777 en el llibre Un viatge per l’Oceà Pacífic del capità britànic James Cook. Segons aquesta obra, en les llengües polinèsiques, concretament en l’illa de Tonga, tabú vol dir “prohibit”, “sagrat”.

Etimologia comparativa
Fer etimologia comparativa és un exercici ben curiós. El pronom indefinit castellà “nada” ve de la segona part de l'expressió llatina nulla res nata (“cap cosa nascuda”). El francès i el català, però, agafaren per negació la primera part de la locució amb les respectives formes “rien” i “res. En canvi, per a la forma substantivada (“el no-res”), el francès té la fórmula “néant”, que procedeix del llatinismene gentem(“ningú”) –el segon ètim d’aquest sintagma donà nom també a la policia francesa, la “Gendarme”, que és una contracció del gal·licismegent d’armes. És curiós també veure que el llatí res, rei (“cosa”) donà en castellà “res” (cap de bestiar) i en francès i en català “rien” i “res, respectivament, que en castellà signifiquen “nada”.

Un altre cas sorprenent és l’expressió llatina caseus formaceus, que significa “formatge fet amb un motllo”, ja que la llet es vessava sobre un recipient amb “forma”. El castellà n'agafà la primera part (“queso”), però els francesos, italians i catalans n'agafaren la segona (“fromage”, “formaggio”, “formatge”, respectivament).

Les sorpreses etimològiques no s'acaben aquí. En llatí, els fills del mateix pare i mare rebien el nom de fratri germani (“germans autèntics”) -aquest germanus, que està emparentat amb el mot germen, deriva del verb gignere(“engendrar”). De l’expressió llatina, el castellà i el català només n'heretaren la segona part (“hermano” i “germà”), respectivament. En canvi, el francès i l'italià n'heretaren la primera amb les respectives formes “frère” i “fratello”. Tanmateix, en català també tenim paraules com “frare” o amor “fraternal”.

El roto
El roto


En l’àmbit del parentiu, en llatí també hi havia l’expressió consobrinus primus(“cosí primer”). La segona part fou adoptada pel castellà (“primo”), i la primera, encara que amb una petita alteració, pel català (“cosí”), el francès i l’anglès (“cousin”) o l’italià (“cugino”).

Anem ara al món animal. En castellà tenim “merluza”, derivat del llatí maris lucius (“peix que fa llum en la foscor”). En català, però, només se'n conservà la segona part (lluç). D’origen grec és la paraula hipopòtam, literalment, “cavall (ππος)de riu” (ποταμός). Així anomenaren els grecs aquest animal en visitar Egipte –en alemany es manté, en certa manera, aquesta etimologia ja que hipopòtam és Nilpferd, és a dir, “cavall del Nil”. D’encunyació grega és també la paraula pop, que prové de πολύπους (“el de molts peus”). Concretament, aquests mol·luscs tenen vuit peus o tentacles, la qual cosa sí que és recollit en l’anglès “octopus”. 

Si feim etimologia comparativa, hem d’anar en compte amb els false friends, els “falsos amics”. Per exemple, en grec l’adjectiu μακρός, ά, όν significa “gran”. En llatí, però, macer, -cra, -crum vol dir “prim”, d’on tenim magre i magrejar (tocar algú per obtenir plaer sexual).

Etimologies populars
Fora de l'àmbit científic, ens trobam amb etimologies populars, és a dir, etimologies fruit de l’especulació de la gent del carrer, mancades de tota base científica. És el cas de cadàver que s'ha volgut associar amb l'acrònimcaro data vermibus, "carn donada als cucs". El cert, però, és que el terme deriva del verb llatí cado ("sucumbir, caure en batalla"). Tanmateix, en aquest laberint del llenguatge també hi pot haver etimologies que es resistesquin a ser interpretades, a ser desxifrades. Així ocorr amb la de “téntol”, paraula que els  nins de Mallorca, quan juguen, fan servir per demanar una pausa. Una altra paraula de l'àmbit insular i també d'origen incert és guixa (melic).

Hi ha algunes històries etimològiques que, encara que siguin inventades, són fantàstiques. És el cas de la paraula còctel. Se la relaciona amb una cambrera anomenada Betsy Flanagan que al segle XVIII treballava en un petit bar de Nova York durant la Guerra de la Independència nord-americana. Es féu famosa per remoure uns combinats emprant una llarga ploma de coa de gall. Un dia Flanagan fou vista per un soldat francès. En tastar el combinat, exclamà, mesclant francès i anglès: “Que visqui el cock’s tail!”, és a dir, “Que visqui la coa de gall”. Com diuen els italians, E se non è vero, è ben trovato(“Encara que no sigui veritat, ben trobat és!”).

Una altra etimologia popular fascinant és la de cangur. Una llegenda la relacionada amb els exploradors anglesos que al segle XVIII arribaren a Austràlia, entre ells el famós James Cook.  Quan Cook preguntà, en anglès, als habitants d’aquelles terres pel nom de tan exòtic animal, aquests respongueren: “kan-goroo”, que en la llengua indígena significava “no t’entenc”.  Més certa és l’etimologia científica de l’espècie dels cangurs: marsupials. Prové del grec μαρσύπιος (“bossa”), la qual cosa al·ludeix al seu procés de gestació. No debades, aquest mamífers es caracteritzen per tenir un desenvolupament curt dins l’úter. Després completen el seu creixement aferrats a les glàndules mamàries de l’interior de la “bossa” que les mares tenen a la seva panxa. A part del cangur, un altre marsupial conegut és el koala.

Les làpides de les etimologies
Davant aquestes situacions de resolucions impossibles, parafrasejant la Bíblia, podem afirmar que sovint els camins de les etimologies, com els camins del Senyor, són insondables i inescrutables. Sovint, investigar, és a dir seguir la petjada (vestigium) de l’evolució d’una paraula no és una tasca fàcil. Convé, amb tot, no defallir en aquesta fantàstica tasca d'arqueologia lingüística. Sempre umpl de satisfacció la troballa d'una joia amagada entre les runes del llenguatge, el do més profund que se'ns ha donat com a espècie. 

Voler conèixer l'origen de les paraules és com voler saber d'on venim, saber qui són els nostres pares o els nostres padrins. Les etimologies són làpides des de les quals les paraules suposadament mortes ens criden i ens recorden que d’alguna manera continuen vives. Les etimologies, com a facilitadores del coneixement, ens permeten redescobrir o desvetlar aquell sentit originari de les paraules. Hem d’anar en compte, però, a l’hora de fer servir les paraules, ja que poden ser autèntiques trampes. Així ho escrigué el poeta mexicà Octavio Paz a Árbol adentro: “Las palabras son puentes. También son trampas, jaulas, pozos [...] Las palabras son inciertas y dicen cosas inciertas. Pero igan esto o aquello, no dicen [...]”.

En aquest enllaç hi ha tots els meus articles d'etimologia.

Aquí teniu un vídeo que parla sobre les etimologies.

Aquí teniu un llistat de fitxes etimològiques elaborades per l'Ajuntament de Manacor.. Formen part d'un projecte molt interessant titulat "Paraules amb arrels".

En aquest enllaç teniu un llistat d'etimologies per camps semàntics. Aquest altre enllaç també és de gran ajuda.

Per què les coses es diuen com es diuen?  La reposta, en aquest petit vídeo de "This is art".

Aquí teniu el blog del llibre "Exonario", sobre paraules que no existeixen.

Aquí teniu etimologies de l'àmbit científic.

Aquí teniu un llistat d'etimologies paremiològiques, que parlen sobre l'origen de dites.

I aquí teniu un llistat d'etimologies ben curioses.

I aquí teniu l'enllaç de la web "etimologias.com".

Aquí teniu en línia l'Onomasticon Cataloniae, el diccionari etimològic de Joan Coromines que recull l'origen dels noms de lloc i de persona dels territoris de llengua catalana.

Aquí teniu un enllaç que parla sobre el poder de l'etimologia popular.

Aquí teniu una famosa escena de la pel·lícula "La meva gran boda grega", on el pare de la família parla sobre l'omnipotència etimològica grega:



Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (10/11/2017), reflexion sobre el poder de la paraula:



Aquí teniu un programa de "Téntol" d'IB3 dedicat a paraule relacionades amb el món animal:

 

Aquest altre està dedicat a l'aspecte físic:

 

Aquest està dedicat a la roba:

 

Aquest està relacionat amb el món de les plantes:

 

Aquest està dedicat a les frases fetes:

 

Aquest està dedicat a les onomatopeies:

 

Aquest està dedicat a les paraules relacionades amb el verb "fer":

Articles del web relacionats:
Al principi existia la paraula
-
 Mots que es xiuxiuegen
-
 L'ABC de l'alfabet: un viatge als orígens de les nostres lletres
El glamur de les lletres
Paraules voladores
-
 Emparaular el món


Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px