Banner Top

Un pont de mar blava trencat

Article publicat a l'Ara Balears (14/07/2018)

Un viatge als orígens mítics d’un mar convertit avui en Mare Mortuum

El déu Posidó no atura de plorar al costat de la seva dona Amfitrite i del seu fill Tritó. Impotents, veuen com dia rere dia moren a les seves aigües centenars de refugiats en el seu intent d’abraçar la terra promesa. El “pont de mar blava” que el 1993 ens cantava Lluís Llach s’ha transformat avui en una fossa comuna de somnis truncats, en una gran tanca “enmig” (medius) de dues “terres” (terrae), en el que els llatins conegueren com a Mare mediterraneum. Aquesta vegada la “rica” Europa marca més distàncies que mai amb els seus “pobres” veïnats de l’altra vorera.

Seguint l’estela de l’omnipotent Roma, el Vell Continent també s’ha fet seu el Mare mediterraneum al crit de Mare Nostrum (“el mar nostre”), que continua essent un “mar gran”, un Mare Magnum. Avui, però, les consciències europees neden enmig d’un maremàgnum d’incongruències i d’hipocresies en veure que l’antic Mare Nostrum ha mutat en Mare Mortuum.

L’opinió pública va prendre consciència de l’actual tragèdia migratòria l’abril de 2015. Prop de l’illa italiana de Lampedusa naufragà una pastera amb més de 900 persones a bord, procedents de Líbia. Des d’aleshores hem normalitzat la ignomínia. En l’era de la infoxicació, les xifres ja no ens escandalitzen. Segons ACNUR, l’Agència de les Nacions Unides per als Refugiats, més de 3100 persones varen morir durant l’any 2017 en aquest gran llac nostre, bressol de la cultura europea. I tot fa preveure que enguany se superaran amb escreix aquestes xifres esgarrifoses. La lletra de Llach no pot sonar més utòpica: “Un pont de mar blava per sentir-nos frec a frec, un pont que agermani pells i vides diferents, diferents”.



El plor d’Europa
Al costat de Posidó, qui també plora desconsolada és Europa, la princesa fenícia convertida en mite fundacional del nostre continent. La seva extraordinària bellesa no passà desapercebuda a Zeus, qui, fent honor a la seva fama d’incansable faldiller, adoptà l’aparença d’un brau blanc per poder-la seduir. La innocent donzella es trobà amb l’animal en una platja, i, veient que era mans, l’acaronà i s’hi acabà pujant al llom. 

De seguida, el patriarca olímpic aprofità l’ocasió per arrencar a córrer mar endins. Portà la seva plorosa presa fins a Creta. Havent-li infantat tres fills (Minos, Radamant Sarpedó), la convertí en sobirana de l’illa i li féu tres presents: Talos, un autòmat de bronze que vigilava que cap estranger desembarcàs a les costes cretenses; un ca a qui no se li escapava ni una presa, i una javelina que no errava mai el tret.

Avui, amb la tragèdia migratòria, aquests presents de la princesa fenícia tenen un simbolisme especial. Talos és la flota d’Europa que s’encarrega de expulsar els refugiats de les seves costes; el ca són els demagogs que no aturen de bordar-los; i la javelina són les porres amenaçadores dels vigilants costaners. Per vergonya d’una inoperant UE, ONG com Proactiva Open Arms, SOS Méditerranée o Metges Sense Fronteres són qui s’han de dedicar a rescatar vides.

1498748026679Rescat de Proactiva Open Arms

La nova talassocràcia
Va ser a Creta on va veure la llum pròspera cultura minoica, coneguda per la seva talassocràcia, pel seu “poder” (kratos) de la “mar” (thálassa). És la mateixa talassocràcia amb la qual avui Europa espanta els immigrants. Amb el seu estol inexpugnable de vaixells, els minoics tenien via lliure per transitar d’una illa a una altra. Així, el mar fou vist com un pont (póntos), terme que acabà essent sinònim de thálassa. A través d’aquest pont aquós, els grecs s’endinsaren en el pélagos (“mar endins”). I el seu pélagos principal (arxi) fou el mar Egeu, convertit així en arxipèlag. Tractant-se d’un mar ple d’illes, amb el temps la paraula adoptaria el significat actual de conjunt d’illes.

Aquest “mar principal” agafaria el nom d’un antic sobirà d’Atenes, pare de l’heroi Teseu. Quan el seu fill partí cap a Creta per a matar el famós Minotaure, Egeu li demanà que, en tornar, com a senyal de victòria, canviàs les veles negres de la seva nau per unes de blanques. Teseu, però, se n’oblidà. Així, en veure de lluny la nau amb les mateixes veles, el monarca es pensà que el seu fill havia mort en aquella arriscada missió. Desconhortat, es llançà des d’un penya-segat al mar que, des d’aleshores, portaria el seu nom. Avui, des de les profunditats, Egeu observa amb angúnia com els refugiats sirians arriben a una de les seves illes, Lesbos, per donar el salt al cor d’Europa.

immigration illegale bateau clandestinEl drama humanitari d'Europa

Els nous “Ulisses”
Són molts els “Ulisses” que continuen patint “odissees” a la Mediterrània. Després d’haver estat deu anys lluitant a la guerra de Troia (al nord-oest de Turquia), el protagonista de l’Odissea d’Homer també va haver de superar un caramull d’adversitats per tornar a la seva estimada illa, Ítaca, al nord-oest de Grècia. En arribar a Sicília, va deixar cec el ciclop Polifem, fill de Posidó. Això no li ho perdonà el déu de la mar, el qual féu allargar l’agonia de l’heroi grec. Així, Ulisses (Odisseu en grec) s’està deu anys més donant tombs d’una banda a l’altra del mar “del color del vi”, en paraules d’Homer.

Durant el seu periple, Ulisses també es topà amb regals enverinats. Fou el cas de les sirenes que habitaven les costes de Nàpols. Eren dones-ocells, d’aspecte monstruós, que seduïen les seves víctimes amb la seva melodiosa veu. Res a veure, per tant, amb la imatge de dona sensual i bondadosa que ens vengué d’elles el Renaixement.

Seguint les recomanacions de la maga Circe, el protagonista homèric es lligà al pal de la seva nau i ordenà als seus companys que es tapassin les orelles amb cera d'abelles. Seduït pel cant de les sirenes, no aturava de demanar que el deslligassin, però el seus companys, sords com estaven amb la cera, continuaren remant fins a esquivar aquella trampa. Avui dia la locució "sentir cants de sirenes" s’utilitza per advertir del perill que suposa deixar-se seduir per falses promeses o per paraules aduladores. Són els cants de sirenes que escolten els nous “Ulisses” quan, des de casa estant, amb el mòbil a la mà, veuen imatges idíl·liques de compatriotes seus que han fet realitat els seus somnis.

mare mortuum

Els immigrants també han d’anar molt en compte quan arriben al sud d’Itàlia, a l’estret de Messina que fa de canal amb Sicília. Allà l’heroi grec s’hagué d’enfrontar amb dos monstres, Escil·la, una nimfa de sis caps de ca, i Caribdis, una criatura amb forma de remolí gegantí que aspirava i vomitava l’aigua tres vegades al dia. Ara curiosament l’expressió “estar entre Escil·la i Caribdis” s’empra amb el significat d’ “estar entre l’espasa i la paret”. Així estan, sens dubte, els nous “ciutadans indesitjats” que arrisquen la seva vida a la Mediterrània.

Ulisses no albirava mai el final de la seva odissea. Només feia que sentir nostàlgia, és a dir, “dolor” (álgos) de no poder “tornar” (nóstos) a la seva Ítaca natal. Precisament fa uns anys un grup de psiquiatres de Barcelona començà a parlar de “la síndrome d’Ulisses”. Amb aquesta terminologia volien definir la sensació de tristor i ansietat que pateixen avui els immigrants que no veuen complides les seves expectatives a la seva terra d’acollida.

Finalment, tanmateix, al cap de vint anys Ulisses es va retrobar amb la seva estimada Penèlope en un dels happy end més espectaculars de tota la literatura clàssica. El 1911 l’Odissea d’Homer serví d’inspiració per al poeta alexandrí Kontastin Kavafis. En el seu conegut poema Viatge a Ítaca, Ulisses es converteix en el símbol de l’home modern que ha d’arribar a Ítaca (la mort) havent viscut moltes experiències i havent fet el cor fort: “Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,/ has de pregar que el camí sigui llarg,/ ple d'aventures, ple de coneixences./ Els Lestrígons i els Cíclops,/ l'aïrat Posidó, no te n'esfereeixis:/ són coses que en el teu camí no trobaràs,/ no, mai, si el pensament se't manté alt, si una/ emoció escollida/ et toca l'esperit i el cos alhora”.

naufragi2
La indiferència d'Europa

A casa nostra, aquest poema es popularitzà el 1975 quan fou musicat per Lluís Llach. El compositor de Verges, però, donà una nova interpretació a Ítaca. No la veié com la mort, sinó com les fites, els objectius, que tots ens hem de marcar a la vida per “anar més lluny”.

Els nous “Eneas”
Els immigrants que aquests dies s’aventuren al Mediterrani són igualment la viva imatge d’Eneas, el mític heroi troià. El protagonista de l’Eneida de Virgili també arribà amb la seva família a les costes d’Itàlia, fugint d’un conflicte, el de Troia, que acabà en victòria per al bàndol grec d’Ulisses. Curiosament, Ròmul, un dels seus descendents, es convertiria en el fundador de Roma, la primera gran potència civilitzadora d’Occident.

Per desgràcia, al segle XXI Europa ja s’ha oblidat dels seus grans mites fundacionals. Actua com el sobirà grec Agamèmnon a la guerra de Troia. De manera irresponsable, instigat per la cobdiciosa indústria armamentística, sembra el caos en territoris llunyans, escenari d’interminables guerres tribals, alhora que criminalitza les seves víctimes.

Naufragi4El naufragi d'Àfrica

Amb el cant planyívol de les nereides de fons, Posidó, Amfitrite i Tritó encara segueixen vessant llàgrimes sobre un pont de mar blava avui del tot trencat. I, mentre alimentam la fera del capitalisme, la princesa Europa no es cansa de sacsejar les nostres consciències des dels bitllets de cinc euros i les monedes de dos euros. Per resoldre l’actual drama humanitari del Mare Mortuum, ens reclama que tenguem “amplitud de mires”, tal com indica una etimologia popular, plena de poesia, del seu nom -vendria d’eurús, “ample” i d’ops, “vista”. Europa tem tornar a ser segrestada per Zeus, que aquest cop pot adoptar la forma d’un partit xenòfob d’ultradreta.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (22/06/2018), reflexion sobre el virus de la indiferència en l'actual societat de l'espectacle de la informació. Ho faig a partir de la cita de Terenci Homo sum, nihil humanum a me alienum puto (“Home som, pens res del que és humà em pot ser indiferent”):

 

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (02/05/2017), reflexion sobre l'Odissea i la Mediterrània.

Entrades del web relacionades:
Un pont de mar blava
El seductor cant de sirenes
-
 La xusma, a galeres!
-
 Grecs a la Mediterrània
Mediterrani, un mar de llengües
Etimologies nàutiques
Realment Ulisses tenia una síndrome?
Sobre mentors i cicerones
Eren troglodites els grecs?
- P
enèlope no tenia cap síndrome!
Immigrants entre Escil·la i Caribdis
Les meduses de la indiferència
El rapte d'Europa

Realment Odisseu era tan “odiat”?

Una possible etimologia ens diu que Odisseu (l’Ulisses llatí) era objecte d’odi. Així, Ὀδυσσεύς, “l’odiat”, derivaria del verb ὀδύσσομαι, amb el mateix significat. Oficialment es dóna per fet que l’heroi homèric era fill d’Anticlea (néta d’Hermes) i Laertes, reis d’Ítaca, illa al nord del mar Jònic. Segons una versió, però, abans d’aquesta unió, Anticlea es lliurà en secret als amors d’un hoste, Sísif. Aquest hauria posat a la criatura Odisseu perquè el mateix Sísif, molt entremaliat, era “odiat per molta de gent”.

Tanmateix, Odisseu va ser un heroi atípic, del tot pacífic. La seva principal arma no va ser la llança, sinó la intel·ligència. No debades, els epítets tradicionals que trobam als poemes homèrics no fan referència a cap qualitat física seva; només parlen de la seva manera de ser: sagaç, de molts trucs...

L’ “odiat” vivia tranquil·lament a Ítaca al costat de la seva dona Penèlope i del seu fill Telèmac. No volgué anar de cap de les maneres a la guerra de Troia. Quan una delegació, encapçalada per Palamedes, el va anar a cercar, ell es féu passar per boig. Es posà a sembrar un camp de sal, tot llaurant amb un ase i un bou. Palamedes, però, ben aviat el calà. Aleshores col·locà el seu fill Telèmac davant del camí on llaurava.

arada

Palamedes desemmascara Ulisses


Odisseu no pogué resistir la prova i detingué l’arada a temps per no matar el seu infant. Havent estat desemmascarat, el Laertíada es resignà a dir adéu a la seva família. L’absència duraria vint anys -estigué deu anys lluitant a Troia i altres deu anys per tornar a la seva illa natal per culpa de la ira del déu Posidó.

La venjança d’Odisseu
Odisseu mai no va perdonar a Palamedes aquella jugada tan bruta. I tengué temps de venjar-se’n. Durant el setge de Troia, Agamèmnon va enviar Odisseu a Tràcia per aconseguir aliments. En va tornar, però, amb les mans buides. Això va ser aprofitar per Palamedes per acusar-lo de manca de coratge. Odisseu li contestà que, si hi hagués anat ell en lloc seu, tampoc no hauria tengut èxit.

Esperonat d’aquesta manera, Palamedes decidí complir ell mateix amb la missió. I li anà bé. Tornà amb un important carregament de blat. En veure’l, Odisseu esclatà de ràbia i planejà la revenja. Començà a moure fils perquè Palamedes fos acusat de traïdor i d’haver fet tracte amb el rei Príam. Finalment Palamedes va ser condemnat a morir lapidat pels seus companys. Odisseu ja pogué respirar més tranquil, però feia honor a la seva fama etimològica d’ “odiat”.

Palamede

Palamedes

Naupli, pare de Palamedes, estava desconsolat. No podia entendre com els seus havien estat tan cruels amb una persona que tan bon servei els havia donat. No debades, el seu fill era considerat un heroi inventor. Se li atribuïa un munt de descobriments: algunes lletres de l’alfabet (sovint s’explica  que va tenir la idea de la lletra Υ tot veient volar unes grues), nombres, la moneda, el calendari, les mesures i jocs d’atzar.

Tanmateix, Naupli també ordí la seva pròpia venjança. En acabar la guerra de Troia, quan la major part de la flota tornava cap a Grècia, de nit, enmig d’una gran tempesta, van veure un foc encès a l’illa d’Eubea. L’havia provocat Naupli perquè es pensassin que era un port segur on atracar. En dirigir-se cap allà, els vaixells s’enfonsaren entre els esculls.

Entrades del web relacionades:

“Mujeres y Hombres y Viceversa” va néixer a Grècia

Els grecs també poden ser considerats els pares d'un dels bucs insignes de la teleescombraria de Telecinco, “Mujeres y Hombres y Viceversa”En aquest programa homes i dones es converteixen en tronistes i pretendents alhora: un dia són elles les que han de seduir el tronista i un altre dia els papers s’inverteixen.

Tot va començar, segons la mitologia, amb Eris, la deessa de la discòrdia. Estava molt enfadada perquè no havia estat convidada a les noces del mortal Peleu amb la nereida Tetis, els futurs pares d’Aquil·les. Tot i així, va voler fer-s’hi present llançant sobre la taula dels convidats una poma d'or que portava inscrita la frase “per a la més bella” (καλλίστῃ).

Totes les deesses se sentiren al·ludides per la paraula d’aquell regal enverinat, que havia estat extret del jardí de les Hespèrides. Les que, però, el reclamaren amb més autoritat foren Hera, Afrodita i Atena –d’aquí que qualsevol objecte que és motiu de disputa rebi el nom de la “poma de la discòrdia”.

La poma de la Discòrdia, de Jordaens (Museu del Prado, Madrid)
La poma de la Discòrdia, de Jordaens (Museu del Prado, Madrid)
 
Aleshores Zeus va haver de posar ordre a tant de desgavell. Com que ell, que era el marit d’Hera, no podia fer de jutge en la contesa, va haver de pensar en algú més imparcial. L’elegit fou Paris, el fill del reis de Troia, Príam i Hècuba –la capital de França no té res a veure amb el seu nom. L’encàrrec li féu arribar Hermes, el missatger dels déus.
 
Noces de Tetis i Peleu
Noces de Tetis i Peleu

Paris o Alexandre
Sobre Paris pesava una profecia incòmoda. Una nit la seva mare, estant embarassada d’ell, somià que donava a llum una torxa, de la qual sortien moltes serps. Això fou interpretat com que aquella criatura seria la perdició de Troia. Calia, doncs, matar-lo en néixer. Els criats encarregats de complir l’ordre reial es varen compadir del nin i el van abandonar al mont Ida, prop de Troia.


Paris
Paris

Al cap d'uns dies, el nounat fou trobat per uns pastors que el varen criar amb el nom de Paris. També, però, el conegueren com a Alexandre, que vol dir "l'home (ἀνήρ) que protegeix, defensa (ἀλέξω)", perquè no havia mort a la muntanya sinó que havia estat "protegit", salvat. Una altra versió del nom explica que Paris, en fer-se gran, ajudava els pastors i "protegia" els ramats a la muntanya.

Uns anys després, ja adult, Paris va tornar a Troia. Allà va ser reconegut per la seva germana Cassandra -que tenia el do de la profecia- i va ser acollit a la cort reial.  S’acabaria casant amb la nimfa Enone, amb qui tingué un nin, Còrit.

El primer “tronista”
El primer “tronista” del món clàssic esperà les seves tres “pretendents” als peus de la muntanya Ida. Cadascuna d’elles li féu proposicions deshonestes per guanyar-se la seva simpatia. Hera li oferí regnar en tota la terra i avantatjar tothom en riquesa; Atena, la deessa de la guerra, la victòria en tots els combats; i Afrodita, la deessa de l’amor, la mortal més bella de la terra, Helena d’Esparta.

Paris no ho dubtà ni un segon. Tot i que ja tenia parella, es decantà per l’oferta d’Afrodita, la qual, doncs, es quedà amb la poma de la discòrdia –a partir d’aleshores Hera i Atena, ofeses en sentir-se rebutjades, es convertiren en enemigues acèrrimes de Paris i de Troia. 

Judici de Paris (Rubens)
“El judici de Paris” de P.P.Rubens (Museu de Prado, Madrid)

Judici de Paris (Rubens)
Judici de Paris (Rubens)

Judici de Paris
Judici de Paris

Aprofitant l’absència del seu espòs Menelau, que va haver de marxar a Creta a uns funerals, Paris va raptar Helena i se la va emportar a Troia. Amb tot, algunes fonts diuen que no va ser un rapte en sentit estricte. La jove s’hauria enamorat del nouvingut i hauria accedit per voluntat pròpia a anar-se’n amb ell cap a Troia, a l’altre extrem del mar Egeu.

judicimodern

"Judici de Paris" (després de Rubens)', 2007, d'Eleanor Antin

Quan Menelau se n’assabentà, organitzà, amb l’ajuda del seu germà Agamèmnon (rei de Micenes), una expedició contra aquella ciutat enemiga. Fou així com, segons la mitologia, s’inicià la guerra de Troia. Homer diu que els grecs varen noliejar 1.186 naus per a lluitar contra els troians, xifra que Higí fa augmentar a 1.256.

El rapte d'Hel·lena (Francesco Primaticcio, 1530)
El rapte d'Helena (Francesco Primaticcio, 1530)


No crec que els concursants del programa “Mujeres y Hombres y Viceversa” sàpiguen res d'aquesta història. Recentment l’Associació de Consumidors de Mitjans Audiovisuals de Catalunya ha demanat a Mediaset que el retiri de la graella per fer “apologia de la ignorància”. A veure si els fan cas! Si a la presó ja hi ha gent per fer apologia del terrorisme, no veig per què algú no pot ser tancat per fer apologia de la ignorància. De ben segur que el món aniria millor (diuen que molts dels concursants del programa creuen que "Viceversa" és el nom de la presentadora").

Acabaré amb una interessant reflexió de la periodista Mònica Planas en relació als estereotips masclistes que imperen a la televisió (article "Els tentacles dels estereotips", diari Ara, 01/11/2015):

"Posa de mala llet veure com la televisió perpetua uns estereotips tan tòxics i caducs. Aquesta submissió al mascle curt de gambals que només sap vendre dosis barates de testosterona prefabricada. I a elles fins i tot les afalaga que es vengui aquesta idea neuròtica i contradictòria de la seva existència. Es fa difícil avançar en una altra direcció amb productes d’èxit massiu com aquest vomitant deixalla masclista i escampant uns tòpics tan falsos com perillosos."

El rapte d'Helena (Juan de la corte)
El rapte d'Helena (Juan de la corte, col·lecció Museo del Prado)

 
En aquest altre article, titulat "No és no, també a la televisió" (diari Ara, 15/10/2016), Mònica Planas torna a criticar el masclisme de "Mujeres y Hombres y Viceversa".


Judici de Paris en el mosaic dit
Judici de Paris en el mosaic dit "Dels amors" trobat a la ciutat romana de Càstulo

I en aquest àudio del programa Wonderland de R4 Mònica Miró parla del judici de Paris.

Aquí teniu la conferència "El juicio de Paris" impartida per Carlos García Gual:

En aquest "Homo Zapping" trobareu la millor paròdia intel·lectual de "Mujeres y Hombres y Viceversa".



Articles del web relacionats:
Els fills bords de Warhol
- Helena, l'adúltera més famosa
Compte amb els troians!

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px