Banner Top

Mitologia i política

A partir del segle XVII, durant el Barroc, els monarques absoluts s’emmirallaren en l’antiguitat per glòria pròpia. Així es feren retratar com a líders protegits pels déus. L’exemple més clar és França, bressol de l’absolutisme. Rubens, el genial pintor flamenc, va posar el seu talent al servei de la regent Maria de Mèdici en monumentals i complicades al·legories.

Així, en la composició titulada L’educació de Maria de Mèdici veim una joveneta que, atenta, rep les ensenyances d’Apol·lo d’Atena. Des del cel descendeix Hermes, que li entrega el seu caduceu, símbol de pau. També hi apareixen les Gràcies, associades amb la regent amb les tres virtuts que representen: pulcritud, amor i castedat.

rubens ciclo medici educacion de maria de medici

L’educació de Maria de Mèdici (Rubens)

Tal volta Rubens va ser el pintor que, amb més imaginació i exuberància, emprà les imatges paganes per adular els monarques de l’època. Segurament pretenia aconseguir el suport que necessitava en les seves missions com a diplomàtic ocasional entre França, Anglaterra, els Països Baixos i Espanya. És freqüent veure retrats eqüestres on una Victòria, amb una fulla de palma a la mà, corona el triomfant monarca.

Rubens, que visqué la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648), també utilitzà Mart, la guerra, i Minerva, la pau, per pintar al·legories que expressaven el seu estat d’ànim en el compliment de les missions que portava entre mans. Entre 1626 i el 1630 no parà de viatjar entre Madrid i Londres per negociar una treva, finalment exitosa, entre les dues potències. Per a l’ocasió pintà Pau i Guerra (1630), que regalà a Carles I. En aquesta obra es pot veure Minerva expulsant Mart perquè no importuni la Pau, despullada i ben nodrida. Aquesta gaudeix de la prosperitat i els fruits de la terra que sosté Pan en una cornucòpia plena a vessar.

Peace and War

Pau i Guerra (Rubens)

La Guerra dels Trenta Anys va suposar l’inici del declivi de l’hegemonia espanyola. Aleshores Velázquez, sempre tan irònic en el seu tracte amb els déus, va pintar Mart (1640), assegut al cantó d’un llit, amb un gran mostatxo, cansat i trist, com un vell soldat espanyol.

Mart

Mart (Velázquez)

L’estany de Latona de Versalles
Mentrestant, França s’erigia en la nova potència. Els artistes de la cort no dubtaren a presentar Lluís XIV, el Rei Sol, com el mateix Apol·lo que condueix amb mà ferma el carro daurat que, sortint de Versalles, il·lumina el país gal. 

rei sol

  Lluís XIV vestit d'Apol·lo

Lluís XIV estava tan obsessionat a identificar-se amb Apol·lo que féu construir una Font al jardí de Versalles que recordàs la infància del seu ídol. És el famós estany de Latona. Al·ludia a un episodi que visqué la mare d’Apol·lo després de donar a llum les seves dues criatures. És narrat per Ovidi al llibre VI de les seves Metamorfosis.



Hera no podia consentir que el seu marit hagués tornat a ser pare. Ja havia fet la vida impossible a Leto estant embarassada. I després del part la continuà molestant. L’amant de Zeus aviat marxà de Delos i arribà amb els seus fills a Lícia, al sud de Turquia. Allà uns pagesos li impediren beure aigua d’un llac. Instigats per Hera, varen remoure l’aigua i la varen enterbolir amb el fang. Leto, furiosa, els condemnà que visquessin sempre en aquell llac, de manera que els convertí en granotes.

granotesQuadre “Leto convertint els camperols de Lícia en granotes” de Johann Georg Platzer

En temps de Lluís XIV aquesta història de venjança de Leto i els seus fills tenia un missatge clar. Era una advertència directa, però culta i refinada, a qualsevol que s’atrevís a criticar o menystenir la duquessa Montespan, la nova parella del monarca amb qui tengué set fills.

La influència de l’arqueologia
A la primera meitat del segle XVIII el descobriment de les ciutats romanes d’Herculà i Pompeia féu reviure l’interès per la cultura clàssica. El 1764 l’historiador alemany Winckelmann va escriure l’influent obra Història de l’art a l’antiguitat. Hi defensava la imitació dels antics com a únic camí per arribar a ser gran. A partir d’aleshores a pareix la figura l’intel·lectual que recrea en la seva imaginació el món viu de les ciutats desenterrades i plora la pèrdua irreparable del món físic.

pompeia

Descobriment de Pompeia

En aquesta època també destaquen artistes neoclàssics com David, Ingres o Canova que recorren a la història i la tragèdia grecoromana per exaltar l’heroisme personal, el sacrifici de la pròpia vida al servei dels grans ideals. El 1784 David pinta El jurament dels Horacis, i el 1787 La mort de Sòcrates.

mart pacificadorNapoleó com a Mart pacificador (Canova)

Quan Napoleó es convertí en el nou emperador europeu els artistes també es posaren sota les seves ordres. Així el representaren com el gran dipositari de les essències del món antic. El 1809 Canova el retratà com a Mart pacificador, portant a la seva mà una Victòria alada. El líder cors era vist com el déu de la guerra, imposant, amb la guerra, la pau al món.

Articles del web relacionats:
Els escandalosos nus grecs
- Mitologia i el triomf de l'erotisme
Homosexualitat i mitologia
L'univers simbòlic dels mites
- El polèmic origen romà de la salutació feixista

Belleses amb gràcia

Si els sàtirs representaven la cara més agressiva de la naturalesa, la seva cara més dolça i tendra era personificada per les tres Gràcies, conegudes al món grec com a Càrites, paraula derivada de χαίρω (“alegrar-se”), d’on tenim també carisma o eucaristia.

Aquesta tríada era fruit de Zeus i de la nimfa oceànida Eurínome. Habitaven l’alterós Olimp i prenien part sobretot del seguici de les Muses, d’Apol·lo, déu de les arts, i d’Afrodita, deessa de l’amor. La tradició les presenta com a tres germanes: Eufrosine (“joiosa”), Talia (“florent”) i Aglaia (“brillant”).  El Renaixement canviaria els seus noms pel de Pulcritud, Amor i Castedat. 

Les Càrites simbolitzaven l’afabilitat, la simpatia i la delicadesa. Com a forces generadores de vida, se les associava amb l’amor, la bellesa, la sexualitat i la fertilitat. Els artistes les representaven amb trets seductors. A l’època arcaica vestien túnica fins als peus. Després, a partir del segle IV aC, començaren a ser esculpides nues i formant un grup.

En la segona meitat del segle XV, Sandro Botticelli, en el seu famós quadre Primavera, pintà les Gràcies al costat de Mercuri. En aquest cas, per influència del neoplatonisme, adquiriren un simbolisme especial. La que està d’esquena és Castitas (“puresa”, “castedat”); la de l’esquerra, Voluptas (“plaer”); i la de la dreta, Pulchritudo (“bellesa”). Totes tres s’agafen de les mans, formant una rotllana, símbol del cercle de l’amor -no és casual que en llatí donar les gràcies sigui gratias agere. La deessa Venus (Afrodita), al centre del quadre, presideix el grup de les seves servidores.

Primavera (Botticelli)
Primavera (Botticelli)


La bellesa de les tres Gràcies serví de model per a les representacions de les primeres dones nues que es feren a la Roma del segle I aC. Es tracta, per tant, de cossos perfectes, carregats de gràcia i harmonia. En aquests casos, però, les dones apareixen en escenes de continguts mitològic com a éssers governats pels seus desitjos eròtics.

En la mitologia nòrdica, l’equivalent de les Gràcies serien les sílfides. Eren  personatges que habitaven l’aire i les aigües. Tot i que eren invisibles, tenien fama de ser molt belles. El seu nom, d’origen preromà, fou divulgat al segle XVI pel metge suís Paracels. Estaven relacionades amb els elfs.

La tormenta de Shakespeare, per William Hamilton
La tormenta de Shakespeare, per William Hamilton, amb sílfide


Les Gràcies de Rubens
Al segle XVII Rubens pintà les tres Gràcies seguint el cànon de bellesa que imperava a l’antiga Roma. La dona havia de ser de pell blanca (símbol de les classes altes, que no havien de treballar al sol), malucs amples (que ajudaven a tenir fills), voluptuosa (la primor era símbol de fam i pobresa) i preferiblement rossa i de cabell arrissat (trets característics de divinitats olímpiques com Diana o Afrodita). Eren de complexió robusta, de formes rodones, però amb els pits petits.

Les tres Gràcies, de Rubens (1630-35)
Les tres Gràcies, de Rubens (1630-35)

Gràcies modernes
Gràcies modernes

Gràcies modernes a una tenda de Trafford Centre (Manchester)
Gràcies modernes a una tenda de Trafford Centre (Manchester)

Gràcies modernes
Gràcies modernes

El poeta Josep Carner immortalitzà una de les Gràcies en el seu poema “Aglae i les taronges” (llibre Els fruits saborosos):

Aglae, sota un bell taronger deturada,
al lluny sent les germanes com ocellada al vent.
I ja no va a l'encalç per l'herba i la rosada,
I té la cara pàl·lida d'un gran defalliment.

Ella dansava i reia tot just casada amb Drias,                5
altiva entre la fressa, joiosa de la llum.
I ja de l'hort s'amaga per les desertes vies
I encara es fa més blanca, perduda entre el perfum.
I arriba a les taronges, i en cull i se n'emporta; 
la set, de sols mirar-les, li feia els ulls brillants.           10

Mossega un fruit i acluca els ulls com una morta
i del cabell afluixen el pes les dues mans.
I Aglae, ja refeta, es bressa en l'esperança; 
amb un sospir molt tendre solleva el pit caigut;
ella pogués besar l'infant que ja s'atansa,                     15
batec tan avinent i tan inconegut.

I veu la piadosa taronja que fou bella,
i jeu abandonada del rec vora l'espill.
De la muller la sort li transpareix en ella:
fer-se espremuda i lassa per la frescor del fill.


A part de Rubens, hi ha hagut altres pintors que han representat les tres Gràcies seguint altres cànons de bellesa. És així com aquesta tríada s’ha convertit en tot un símbol de l’etern femení cobejat pel sexe masculí.

Les tres Gràcies (Rafael Sanzio)
Les tres Gràcies (Rafael Sanzio)
cranach louvre paris gracias 198x300
Les tres Gràcies de Lucas Cranach

 

Les tres Gràcies (Emile Vernon)
Les tres Gràcies (Emile Vernon)

 

Les tres Gràcies (Francois Boucher)
Les tres Gràcies (Francois Boucher)

 

Les tres Gràcies (Gustave Doyen)
Les tres Gràcies (Gustave Doyen)

 

Representació de les tres Càrites en una pintura al fresc trobada a Pompeia (circa segle I).
Les tres Gràcies en un fresc de Pompeia (circa segle I).

 

Les tres Gràcies (C Van Loo)
Les tres Gràcies (C Van Loo)

 

Les tres Gràcies (Charles Joseph Natoire)
Les tres Gràcies (Charles Joseph Natoire)

 

Les tres Gràcies (Francisco Onate, 1990)
Les tres Gràcies (Francisco Onate, 1990)

 

Les tres Gràcies (Juan Barjoa)
Les tres Gràcies (Juan Barjoa)

 

Les tres Gràcies (J B Regnault)
Les tres Gràcies (J B Regnault)


Les tres Gràcies (Hans Baldung)
Les tres Gràcies (Hans Baldung)

Mart desarmat per Venus i les tres Gràcies (David)
Mart desarmat per Venus i les tres Gràcies (David)

 

Venus i les Gràcies sorpreses per un mortal
Venus i les Gràcies sorpreses per un mortal

 

Les Tres Gràcies de l'escultor James Pradier.
Les Tres Gràcies de l'escultor James Pradier.


Amb les Gràcies sempre convé estar en gràcia per la gran quantitat de paraules que ens han donat a partir del seu ètim llatí gratia ("favor”): grat, gratificar, gratitud, agradable, agraïment, desgràcia, ingrat, congratular, gratuït o verbigràcia (< verbi gratia, “per causa de la paraula”), sinònim de “per exemple”.

No hem d’oblidar que la vida es construeix mitjançant una cadena universal de favors. No ens hem de cansar de donar les gràcies (agere gratias, en llatí). “Només un excés és recomanable en el món: l’excés de gratitud”, digué al segle XVII l’escriptor i moralista francès Jean de La Bruyère.

En aquest enllaç del dermatòleg Xavier Sierra trobareu més informació sobre la representació de les tres Gràcies. I aquesta és la segona part. En aquest altre article Sierra parla d'un possible càncer de mama en una de les Gràcies de Rubens. I en aquest parla de la història de la celulitis.



Diferents formes de deir
Diferents formes de deir "gràcies" a Europa

En aquest enllaç trobareu més informació sobre el famós quadre de Rubens.

Aquí teniu una explicació detallada del quadre "Les tres Gràcies" de Rubens:



Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (20/06/2017), reflexion sobre l'operació biquini i el mite de la bellesa.

Articles relacionats:
Femme fatale, l'origen del mite
-
 La dona, objecte de desig
Sobre nimfòmanes i sàtirs
-
 Què és la bellesa?
El mite de la bellesa
Friné, la bellesa feta dona

A
quí teniu un vídeo que parla dels canvis de la moda femenina al llarg dels últims 100 anys:

Aranyes artistes

Per favor, per molta aracnofòbia que tengueu, quan us trobeu amb una aranya, no la mateu. Estau davant d’una artista! En la mitologia grega, Aracne (Ἀράχνη) era una jove que s’havia guanyat una gran reputació en l’art de teixir i brodar. La seva habilitat li va valdre la fama de ser deixeble de Pal·las Atena, la deessa de les filadores. Però Aracne sempre insistia que ella havia estat autodidacta i que no devia res a cap déu. La seva gosadia la portà a desafiar Atena. Aquesta acceptà el repte, presentant-se, però, sota la figura d’una vella.
 
Atena i Aracne (Tintoretto)
Atena i Aracne (Tintoretto)
 

Aquella nouvinguda advertí la seva rival que havia de ser més modesta, a la qual cosa Aracne contestà amb insults. Aleshores la deessa revelà la seva vertadera identitat i s’inicià la competició. Atena representà en el tapís els déus olímpics en tota la seva majestuositat. Per espantar la seva contrincant, hi afegí a les voreres una representació de quatre episodis que mostraven la derrota dels mortals que s’havien atrevit a desafiar els déus.


Atena, enfurismada, colpeja Aracne (Rubens). A la dreta s’aprecia part del tapís teixit per Aracne, que il·lustra el rapte d’Europa per part de Zeus.
Atena, enfurismada, colpeja Aracne (Rubens). A la dreta s’aprecia part del tapís teixit per Aracne, que il·lustra el rapte d’Europa per part de Zeus.
 

Aracne, en canvi, traçà en la seva tela les aventures amoroses poc honroses d’alguns olímpics, com  les de Zeus amb Europa i Dànae. L’obra era impecable, però el seu contingut no agradà gens Atena, que, airada, la rompé. Sentint-se ultratjada i humiliada, Aracne es penjà d’un arbre. La deessa, però, no la deixà morir. La transformà en una aranya perquè seguís teixint eternament. D’aquí que qualsevol teranyina sigui una obra d’art. Així relata l’escena Ovidi en les seves Metamorfosis (VI, 134-145), en traducció de Jordi Parramon:


“No ho suportà la infeliç, i pel coll amb un llaç va penjar-se
ben decidida, quan Pal·las, commosa, tot sostenint-la
li digué així: ‘Doncs viu, miserable, però penja
i que aquest càstig mateix, perquè et duri sempre l’angoixa,
fins als darrers rebesnéts es compleixi en la teva nissaga’.
 
I, apartant-se, després la ruixà amb l’extracte d’una herba
d’Hècate; tot seguit, tocats per la negra metzina,
els cabells li van caure, i el nas també, i les orelles,
va encongir-se-li el cap i el seu cos es féu petitíssim;
a les anques té uns dits esmolats en lloc de les cames;
ja sols li queda un ventre, del qual les filades li surten,
i continua teixint com a aranya les teles antigues”.

 

L'aranya Aracne
L'aranya Aracne
 
Durant el Segle d’Or, la contesa entre Atena i Aracne es relacionà amb la idea que no hi ha ningú tan bo en el seu art que no sigui susceptible de millorar en el futur. El 1657 Velázquez recreà el mite grec en el seu famós quadre La fábula de Aracne o las hilanderas. La disputa amb Atena apareix representat en un dels tapissos del fons.

Las Hilanderas (Velázquez)
Las Hilanderas (Velázquez)

Abans de Velázquez, al segle XIV el geni de les lletres italianes, Dante Alighieri, també volgué recollir el mite d’Aracne en la seva obra la Divina Comèdia. El Cant XII del Purgatori ens parla del lloc on purguen la seva culpa els superbs. Hi trobam personatges mitològics i bíblics com Nemrod, Níobe, Saül o Alcmeó. I fent-los companyia també hi ha la mateixa Aracne.

Il·lustració del Purgatori de la Divina Comèdia (Gustave Doré)
Il·lustració del Purgatori de la Divina Comèdia (Gustave Doré)

Per poder entendre el quadre de Velázquez, avui al Museo del Prado, heu de veure aquest vídeo.

La metamorfosi d'Aracne recorda molt la que pateix el protagonista de la Metamorfosi de Kafka.

En aquesta entrada del blog del dermatòleg Xavier Sierra trobareu informació sobre els diferents tipus d'aranyes.

Per conèixer més les Metamorfosis d'Ovidi, no us podeu perdre aquest blog titulat "Els fruits de la immortalitat". I aquest altre titulat les Metamorfosis d'Ovidi.

Articles del web relacionats:
Atena o el maldecap de la saviesa
Formigues, quins grans guerrers!

Si vols pau, paga

L’acció de pagar comporta una certa pau interior per a la persona que rep els doblers. No debades, pagar ve del llatí pax, pacis (“pau”). Pagar, doncs, apaivaga molts d’ànims a través d’un pacte, és a dir, a través d’un intercanvi crematístic (< χρήματα, “béns”, “riqueses”). Tot pacte ha de seguir unes pautes que ens permeten empatar, és a dir, quedar en pau.

Curiosament pax deriva de l’arrel indoeuropea *pak- (“fixar”, “assegurar”), que també ha donat pàgina, impacte, compacte o pal. Conseqüentment, els pactes es “fixen”, amb la qual cosa arriba la pau. Cal ser escrupolós amb el compliment dels pactes. Així ens ho adverteix un famós principi del dret romà: Pacta sunt servanda (“els pactes s’han de respectar”). D’altra banda, del verb servare (“respectar”, “guardar”) tenim observar, conservar, preservar o reservar.

MinervaMinerva protegeix Pax de Mart (Rubens, 1629-30, National Gallery de Londres)

Els principals garants de la pau són els nostres polítics. No deixa de ser sorprenent que, a les terres de Lleida, l’ajuntament rebi el nom de paeria. Prové de paer, sinònim de regidor, que deriva alhora de pax.

A l’antiguitat la pau també adquirí forma de deessa: Εἰρήνη a Grècia -d’on tenim el nom propi Irene- i Pax a Roma. Comptà amb moltes estàtues. Es creia que era una de les tres Hores de segona generació, juntament amb Dike (“justícia”) i Eunòmia (“bona llei”). Se la representava coronada amb flors, amb una branca d’olivera a una mà i amb el corn de l’abundància a l’altra. Els romans li consagraren a la Via Sacra un dels seus temples més bells.

Irene amb Pluto (Cefisodot 370 aC. Munich, Glytothek)
Irene amb Pluto (Cefisodot 370 aC. Munich, Glytothek)

Estàtua de Pax als jardins del Palau Pávlovsk (Rússia)
Estàtua de Pax als jardins del Palau Pávlovsk (Rússia)


Un mallorquí artífex del Dia de la Pau
Actualment, en alguns llocs, la pau té un cost molt elevat.  Qui se n’adonà fa uns cinquanta anys va ser el mallorquí Llorenç Vidal, el responsable que avui, 30 de gener, molts de centres educatius del món celebrin elDia Escolar de la No violència i la Pau (DENIP)". Natural de Santanyí, el 1964 aquest mestre acabava de ser nomenat inspector d'educació a la província de Cadis. Aleshores se li va ocórrer donar una dimensió especial a la commemoració de la mort Gandhi, el carismàtic líder pacifista hindú, artífex el 1947 de la independència de l’Índia de Gran Bretanya.


Llorenç Vidal Vidal (Santanyí, 1936)
Llorenç Vidal Vidal (Santanyí, 1936)
 
Gandhi, que rebé el sobrenom de Mahatma (“d’ànima gran” en sànscrit), intentà frenar els enfrontaments entre hindús i musulmans que es produïren després de la independència l’agost de 1947 –els colonialistes britànics imposaren, com a condició per retirar les seves tropes, la divisió de l’Índia en dos estats, Índia i Pakistan, un hindú i l’altra musulmà. El 30 de gener  de 1948, a l’edat de 79 anys, l’artífex d’aquella anhelada independència seria assassinat a trets per un fanàtic hindú. A Gandhi, optimista fins a la medul·la, se li atribueix la frase: “Si no tengués sentit de l’humor, ja fa temps que m’hauria suïcidat”.

Gandhi
Gandhi
 
En l’Espanya franquista de la dècada del seixanta, on cada dia als col·legis es cantava el cara al sol, el mallorquí Llorenç Vidal va proposar que aquesta efemèride es convertís també en una jornada escolar de reivindicació de la tolerància i dels drets humans en general. Havent mort ja Franco i després de combatre molts de recels, el Dia Escolar de la No violència i la Pau” va ser reconegut pel Ministeri d'Educació i Ciència mitjançant l'Ordre Ministerial del 29 de novembre de 1976 –l’ONU el reconeixeria el 1993.

Si vis pacem, para bellum
Gandhi, que mai no va guanyar el premi Nobel de la Pau, no devia compartir el famós adagi llatí basat en una frase de Vegeci (segle IV): Si vis pacem, para bellum (“Si vols la pau, prepara la guerra). Aquesta frase, però, no té cap rerefons expansionista o imperialista. S’interpreta en el sentit que la presència de les armes pot garantir, precisament, el manteniment de la pau  –se suposa que qui té una bona defensa serà respectat i no serà atacat. N’és un exemple la guerra freda: tant la URSS com EUA es “respectaven”, sabent que, davant d’una guerra nuclear, no hi havia cap guanyador atès que ambdues potències disposaven d’un gran arsenal.
 
Avui en dia, tanmateix, la frase Si vis pacem, para bellum s’aplica en sentit contrari al seu significat original. Molts de països amb pocs recursos militars han estat atacats pels més poderosos sota el pretext de la "guerra preventiva". Així doncs, sembla que l’única manera que hi hagi pau al món és que tots tenguin les seves bombes atòmiques i que tan sols hi hagi amenaces verbals que no s’arribin a materialitzar.

Símbol de la pau
Símbol de la pau

Al segle I aC Ciceró va expressar l’ideal que el poder civil predomini sempre sobre la força militar. Ho féu amb la seva cèlebre sentència Cedant arma togae (“Que les armes es retirin davant la toga”). Tanmateix, fou un ideal difícil d’aplicar. A l’antiga Roma, el Senat podria recórrer a la guerra de manera excepcional amb el Senatus consultum ultimum. Amb aquest acord es declarava que la República estava en greu perill. Aleshores s’encarregava als cònsols –o bé a altres magistrats- que vetlessin per la seva seguretat. Així se’ls autoritzava a reclutar un exèrcit, fer la guerra i imposar qualsevol càstig a ciutadans i aliats. Alguns consideraren aquesta mesura il·legal. Va ser utilitzada per primera vegada el 121 aC contra Gai Semproni Grac, tribú de la plebs. L’últim afectat va ser Marc Antoni el 43 aC.

L’actual significat de la cita Si vis pacem, para bellum porta a l’escriptor libanès Elias Khoury a parlar de la banalitat de la guerra. Així ho explica en el fantàstic llibre Veritat o mentida (Editorial Proteus, 2011) del periodista Adolf Beltran:
 
“La història de la Humanitat fins ara és la història de la banalitat de la guerra. Hem fet la guerra i després de cada guerra en adonem que va ser un error –“Oh, que estúpids que vam ser!”-, però ho repetim una vegada i una altra. Es va acabar la Segona Guerra Mundial i tothom pensava que ja n’hi havia prou, que aquella era l’última, i entre llavors i avui s’han fet moltíssimes guerres: Vietnam, Cambodja.... I després de la caiguda del mur de Berlín també algú va suggerir que la història s’havia acabat, tancat, i tot d’una la història es va reobrir a Iugoslàvia. I tenim la guerra a l’Iraq..."
 
Quanta raó!

Tanmateix, és de cínics i d’ingenus escandalitzar-ser per les guerres. Si existeixen les guerres és perquè existeix el negoci de la compravenda d’armes. Les guerres no són més que el fracàs absolut de l’esperit humà.

Polèmica bel·licosa
Per cert, el llatinisme Si vis pacem, para bellum acabaria donant nom a la famosa marca nord-americana de pistoles parabellum. En aquest cas, la pau s’ha suprimit en benefici de bellum (“guerra”), d’on tenim paraules com bel·licós, rebel·lió o bel·ligerant. La versió grega de bellum és πόλεμος, d’on tenim polèmica, sinònim de controvèrsia, i polemologia (+ λόγος, «estudi»), que és la ciència que aborda l'estudi interdisciplinari de la guerra com a fenomen social. 

Allà on hi ha molta polèmica és en les batalles (μάχη) dialèctiques. Aquest terme grec en ha donat paraules com naumàquia (+ ναῦς, “nau”), que a l'antiguitat clàssica era un espectacle que reproduïa un combat naval; o tauromàquia (+ ταῦρος, “toro”), l’art i tècnica de torejar. Els que s’havien de preparar per lluitar a les batalles eren els exèrcits (στρατός). Amb l’afegitó del verb ἄγω (“conduir”), aquest ètim ha donat paraules com estrateg, estratègia o estratagema. A Roma, els exèrcits infonien por manu militari ( "per la força de les armes").

Els horros de la guerraEls horrors de la guerra (Rubens, 1637-38, Galería Palatina del Palacio Pitti,  Florencia)

Trofeus per girar l’esquena
A Grècia, els vencedors d'una guerra solien erigir un monument (τρόπαιον) al lloc de la derrota de l'enemic. Era el lloc on l'enemic havia "girat" (τρέπω) l'esquena per fugir corrents. Aquest monument (τρόπαιον) ens donaria la paraula trofeu.

Un trofeu molt preuat a l’antiga Roma va ser els spolia opimta (“rics espolis”), format per l'armadura, armes i altres efectes. Se’l quedava un general com a botí de guerra després d'haver vençut el general enemic en un combat singular, d’un contra un. Aquest trofeu concedia una gran fama al general que l'obtenia. En l’imaginari popular, va ser el cas de Ròmul enfront d’Acro, rei dels Caeninenses. Més històric, però, va ser el de Marc Claudi Marcel, que aconseguí derrotar el rei Virdomar, rei dels gals ínsubres.

Spolia opima
Spolia opima

En territori hostil
Al món romà, la guerra se solia fer amb l’hostis (“enemic”), derivat d’hostire ("ferir"), d’on tenim l’adjectiu hostil. Hostis, però, abans d’al·ludir a l’ “enemic”, significà “estranger”. Amb aquesta accepció donà derivats com hoste (“huésped” en castellà), hostal, hospital, hotel (a través del francès), hostessa, inhòspit o ostatge, nom donat a la persona lliurada a l’enemic com a garantia del compliment d’un pacte (el seu equivalent castellà, “rehén” ve de l’àrab i vol dir “peça de vestir”).

El tercer rei de Roma, Tul·li Hostili, tingué un esperit molt guerrer tal com indica el seu sobrenom. Passà a la història per haver destruït Alba Longa, la ciutat-mare de Roma. Malgrat tot,  és considerat l’artífex del concepte bellum iustum (“guerra justa”), segons el qual no es podia iniciar un atac sense abans fer una declaració de guerra formal o sense una intimidació manifesta prèvia.

L'essència dels doblers (Pawel Kuczynski)
L'essència dels doblers (Pawel Kuczynski)


Eslògan, el crit de guerra
Per anar a la guerra sempre cal tenir un eslògan. No debades, aquesta paraula té un origen bel·licós. Prové de l’expressió gaèlica slaugh ghairm (“crit de guerra”), format a partir de slaugh (“exèrcit”) i ghairm (“crit”). Era el crit que proferien alguns clans escocesos abans d’entrar en combat. En el sentit actual de lema, el mot és de procedència americana (1928).

Els alemanys tenen fama de ser bel·licosos. Prova d’això és que la nostra paraula guerra prové de la seva llengua -en canvi, el seu eufemisme, conflicte, ve del llatí flictus, “cop”. A ells, però, també els devem l’expressió alto el foc (alto prové de l'alemany halt, imperatiu del verb halten , “detenir”, “aturar”) i el terme treva (<*trĭuwa, “fidelitat”). Altres conceptes bel·licosos de procedència alemanya són elm, espia, orgull, guardia o espia.

Armes a l’armari
La guerra no es pot entendre sense el negoci de les armes, que mouen molts de doblers mentre els seus principals països exportadors apel·len a la pau. Armes és un mot que prové del llatí arma. És una paraula que presideix l’inici de l’Eneida de Virgili.

Arma virumque cano, Troiae qui primus ab oris
Italiam fato profugus Lavinaque venit
Litora

“A les armes cant i a l’home que de la vorera troiana
va venir primer, pròfug del destí,
a Itàlia i a les costes lavínies...”

Durant l’edat mitjana els cavallers solien guardar les armes en un moble que es conegué com a armari -amb el temps també serviria per posar-hi vestits. D’arma també tenim alarma. Durant les campanyes militars d’Espanya a Itàlia (segles XVI i XVII) els soldats espanyols sentien que els seus col·legues d’allà, quan eren atacats, cridaven “all’arme! all’arme!”, és a dir “A les armes!”. D'aquest crit es va passar al verb alarmar i després al nom alarma i a l'adjectiu alarmant. I un altre derivat d’arma és armistici, que és la suspensió provisional de les hostilitats. Conté l’afegitó stare (“estar quiet”). O sigui, durant un armistici, les armes estan quietes.

origen guerraEl 1989 l'artista Orlan feu una versió pròpia de "L'origen del món" de Gustave Courbet (1866). La titulà "L'origen de la guerra"

L’origen de l’expressió SOS
SOS és la representació alfabètica d'un senyal de socors sonora en codi Morse: tres curts, tres llargs, tres curts (· · · - - - · · ·). Els alemanys van començar a utilitzar aquesta seqüència el 1905. Poc després es va aprovar internacionalment, de manera que se li hagué d’assignar unes lletres. L’opció triada va ser SOS, que els angloparlants associaren amb frases com Save our souls o Save our ship (“Salveu les nostres ànimes” o “Salveu el nostre vaixell”). En aquest cas, més que un acrònim, SOS és un retroacrònim. No debades, primer van ser les sigles, i després se li buscaren els mots que li podrien correspondre.

Aquí teniu una cita de Ciceró:Si volem gaudir de la pau, hem de vetllar bé les armes. Si deposem les armes, no hi haurà mai pau”.

I una altra cita de Ciceró: “Una pau injusta és millor que la més justa de les guerres”. 

Tàcit, historiador romà del segle II dC, també té una cita interessant sobre el que feien els romans quan declaraven la guerra a algú: Ubi solitudinem faciunt, pacem appellant (“Anomenen pau allà on creen un desert”).

Una altra cita interessant. És de l’escriptor francès Paul Valéry (1871-1945): “La guerra és una massacre entre persones que no es coneixen, pel profit de persones que sí que es coneixen però que no es massacren”.

Aquí teniu retrats de guerra a càrrec d'Otto Dix.

Aquí teniu un documental que parla sobre l'origen de la violència.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (31/01/2017), reflexion sobre la guerra.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (26/01/2018), reflexion sobre la pau mundial. Ho faig a partir del concepte kantià de pau perpètua amb motiu del "Dia Escolar de la No Violència i la Pau" (30 de gener).


Per entendre el negoci de les armes, no us podeu perdre aquest vídeo del programa "Món 3/24".

Aquí teniu el programa "Amb filosofia" de TV3 dedicat a la violència.

I del "Món 3/24" tampoc no us podeu perdre aquest capítol dedicat a "La guerra i la humanitat".

Aquí teniu un mapa dels conflictes del món.

Aquest article parla del pacifisme de Gandhi.

Aquí teniu textos de Martin Luther King i de Charles Chaplin que parlen sobre la pau.

Aquí teniu un recull de frases sobre la pau.

Aquí teniu expressions castellanes d'origen militar.

Aquest article parla sobre l'origen de la bandera blanca com a símbol de rendició.

Aquí teniu el programa radiofònic de Lluís Gavalda sobre cançons contra la guerra.

Aquí teniu la cançó de Víctor Jara, assassinat per la dictadura xilena, "El derecho de vivir en paz":

I aquest article perquè el colom és símbol representatiu de la pau. El violoncel·lista català Pau Casals féu un himne a la pau: "El cant dels ocells":



Aquí teniu una fantàstica cançó que parla de la responsabilitat dels soldats per evitar les guerres. És d' "Universal soldier", de Donovan:



I aquesta cançó de Bob Dylan també és molt bona: "Master of war".



Aquí teniu la cançó de Raimon "Sobre la pau":



I aquí teniu tot un himne antibelicista de Pete Seeger:



Tampoc no us podeu perdre aquest vídeo. Parla d'amor?

I aquí, la gran cançó d'Antonio Flores: "No dudaria":
 

 

 

La passió del pacient

Ja diuen que la paciència és la mare de la ciència. No debades, qualsevol descoberta científica demana molta de perseverança, és a dir, passió. Així ho reflecteix l’etimologia de paciència i de pacient, que ens remet al verb deponent llatí patior, passus sum (“patir”, “suportar”). Els passius són gent inactiva, impassible, però també solen patir l’acció d’algú o d’alguna cosa. Si tenim compassió d’algú vol dir que ens feim nostre el seu patiment; i si dues persones són compatibles vol dir que es poden sofrir mútuament.
 
Inicialment, passió volia dir sofriment; d’aquí tenim la Passió de Crist, és a dir, el patiment de Jesús des que fou traït per Judes fins que fou crucificat. Després, la passió designà el dolor d’amor. Amb el temps, esdevingué una simple inclinació amorosa, dolorosa o no, i finalment passà a ser una entrega absoluta envers altres coses de la vida.
 
La versió grega de patior és πάσχω. Ara s’entén, doncs, que per alguns la passió amorosa sigui una patologia. D’aquest πάσχω tenim patogen (agent que causa una malaltia), telepatia (+ τῆλε, “lluny”), frenopatia, part de la medicina que estudia les malalties mentals (< ἡ φρήν, φρενός) o o cronopatia, obsessió malaltissa per aprofitar el temps (χρόνος) les vint-i-quatre hores al dia. Gràcies a aquest terme grec també podem ser psicòpates (+ ἡ ψυχή, ῆς, “ànima”), simpàtics (+ συν, “amb”), antipàtics, apàtics o, fins i tot, patètics. En medicina es parla del sistema nerviós simpàtic per referir-se a la part del sistema nerviós autònom encarregat d’activar l’organisme en situacions d’estrès. 

Paciència
Paciència
 
Patètic és una paraula provinent de la tragèdia grega, on l’heroi tràgic patia una gran dolor (πάθος) provocat per la situació en què es trobava, entre la moral humana i la divina. Això feia que el públic s’identificàs amb ell –d’aquí ve la paraula empatia (+ ἐν, “a l’interior de”)- i que, en paraules d’Aristòtil, experimentàs una vertadera purificació o catarsi (< καθαρεύω, “estar net”). Aquesta catarsi emocional es produïa mitjançant la pietat i el temor que provocava entre els espectadors el πάθος de l’heroi tràgic.

Avui, en canvi, l’adjectiu patètic al·ludeix a persones o coses que ens desvetllen emocions penoses intenses, o, dit d’una altra manera, ens provoquen vergonya aliena. I és que exhibir segons quines passions pot arribar a ser obscè, és a dir, una cosa que s’ha d’ensenyar “fora”, “davant” (ob- en llatí) de l’ escena –en la tragèdia grega estava prohibit representar morts, les quals tan sols s’anunciaven per boca d’un missatger enmig de crits de dolor. En grec la σκηνή era una mena de tenda emprada inicialment per al sacerdot: després, en el teatre, es convertí en l’espai on els actors feien la seva aparició.

En l’escena de la vida hi ha pacients que tenen molta d’empatia per l’homeopatia, que etimològicament vol dir “igual (ὅμοιος) patiment. Aquesta disciplina ja tenia molt de predicament en la medicina hipocràtica. Es dispensaven herbes que tenien la capacitat d’atreure substàncies corporals afins a la seva naturalesa i de purificar així l’organisme. Aquest principi seria conegut en llatí com a Similia similibus curentur ("Allò semblant cura allò semblant”).

En tot cas, cal no patir tant i ser més apassionats, encara que a vegades la vida faci mal. I recordau: sense passió no hi ha vida. Si no, com creis que es fan els nins?



La passió de la vida
La passió de la vida

Una història de compassió a l’antiga Roma fou la de Micó –també conegut com a Cimó-, que, morint-se de fam a la presó, fou alletat per la seva filla lactant. Coneixem els detalls gràcies a l’escriptor llatí Valeri Màxim, autor d’un llibre d’anècdotes històriques titulat Facta et dicta memorabilia, escrit vers el 30 dC. Les autoritats romanes, impressionades pel gest de la jove, finalment concediren la llibertat al pare. Des d’aleshores aquella escena passà a ser el símbol de la caritat a Roma. Així es pot contemplar en un fresc d’una casa de Pompeia i en un quadre de Rubens.

Fresc de Micó a Pompeia
Fresc de Micó a Pompeia

Història de Micó immortalitzada per Rubens
Història de Micó immortalitzada per Rubens


Articles del web relacionats:
Paraules que curen
Hipòcrates, el pare de la medicina
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px