Banner Top

Halloween versus Tots Sants

Reportatge publicat a l'Ara Balears (01/11/2014)

A través del sedàs d’EUA, Halloween, d’origen europeu, suposa una banalització de la mort davant el caràcter solemne que li atorga el cristianisme el dia de Tots Sants.
 
Abans de la irrupció del cristianisme, a Europa la festa en record dels morts més popular va ser el Samhain, del poble celta. Tenia lloc el 31 d’octubre per celebrar la fi de les collites i l'inici de l'Any Nou Celta. Coincidia amb un període de transició, en què, després de la disbauxa estival, les persones es preparaven per als mesos de fred, de fosca creixent i de naturalesa somorta. La mescla entre allò vell i allò nou alimentà les llegendes sobre esperits que tornaven i s’infiltraven entre els vius. D’aquesta manera, sota la tutela dels sacerdots celtes (els druides), el Samhain acabà adquirint un caràcter misteriós, tenint la mort com a principal protagonista.
 
En els seus inicis, en canvi, el cristianisme honrà els difunts a la primavera, estació associada a la idea de resurrecció. Menció a part va rebre el culte als màrtirs cristians. Al segle VII el papa Bonifaci IV els dedicà un antic temple consagrat a tots els déus del món clàssic, el Panteó de Roma. Va ser, però, al segle IX quan el papa Gregori IV els assignà l’1 de novembre com a data oficial de la seva celebració (Tots Sants). A finals del segle X, per influència de l’orde de Cluny (al centre-est de França), s’afegí a aquesta festa una altra dedicada a pregar pels difunts, el Dia dels Morts (2 de novembre). Aleshores s’aprofità el fort predicament que tenia en aquella zona el culte funerari celta del Samhain per fusionar-lo amb les noves pràctiques cristianes –amb el temps Tots Sants es confondria amb el Dia dels Morts.
 
Per honrar la memòria dels éssers estimats, els cristianisme posaria de moda el costum de dur flors als cementeris. D’altra banda, en l'àmbit domèstic, es volgué recordar els avantpassats menjant productes de la tardor (castanyes, moniatos o panellets), resant el rosari o tenint petits gestos com deixar un plat buit a taula. També s’encenien candeles o llums davant les fotografies dels parents desapareguts. Així, es perllongava al més enllà el seu acolliment i la família sol·licitava en vida la seva protecció.
 
El Barroc i la mort
Paral·lelament a totes aquestes celebracions, durant l’edat mitjana s’estengué la idea de la mort com una realitat implacable que iguala a tothom, independentment de la seva posició social. Aquesta concepció fou represa al segle XVII amb el Barroc, que infongué una por especial envers el Judici Final. Després del Concili de Trento (1545-1563), amb què l’Església volgué contrarestar les crítiques per corrupció proferides pel monjo alemany Martí Luter, l’art censurà tot allò que fos plaent, bell i frívol. Sota l’amenaça del pecat, aparegué una pintura anomenada vanitas carregada de símbols al·lusius a la vanitat de les coses mundanes davant la nostra condició de mortals. Fou així com la mort, en forma d’esquelet o de calavera, es convertí en la macabra protagonista de multitud d’obres. Solia estar acompanyada d’un rellotge d’arena (el seu aliat incondicional) i de frases lapidàries llatines com memento mori (“recorda que has de morir”).

Vanitas  (Antonio de Pereda, 1634)
Vanitas (Antonio de Pereda, 1634)
 
A mesura que a Europa l’art entronitzava la mort, Amèrica la reinventava gràcies a l’arribada, a partir del segle XVIII, d’emigrants irlandesos, de cultura cèltica. Al nou continent, l’antiga festa del Samhain del 31 d’octubre passaria a ser coneguda com a Halloween (contracció de l'expressió anglesa All Hallow's Eve, que literalment significa "vigília de Tots Sants”). Temps després la celebració retornà a Europa “refeta” amb l'estigma de ser una marca del colonialisme cultural americà.

Las postrimerías (Juan de Valdés Leal, segle XVII)
El triunfo de la muerte (Juan de Valdés Leal, segle XVII). Sevilla. Hospital de la Caridad.
 
Avui Halloween ha esdevingut una festa del tot comercial i ja no al·ludeix als rituals de transició del món cèltic, sinó a un seguit de personatges de la literatura fantàstica o del cinema (vampirs, morts vivents, fantasmes, etc). Els nins es disfressen i, amb una carabassa a la mà, es passegen per les cases demanant llepolies o doblers amb la cantarella anglosaxona trick or treat, que s’ha traduït com a “truc o tracte” quan en realitat és “broma o regal”. Banalitzant, doncs, la mort amb el “consum del terror”, alguns la volen fer més assumible, rient-se així de la solemnitat que li atorga la festa cristiana de Tots Sants. Tanmateix, en una societat com l’actual que es creu immortal, aquestes festes són l’únic moment de l’any en què prenem consciència de la nostra finitud.
 
En aquest reportatge de Margalida Mateu, de l'Ara Balears, trobareu més informació sobre Tots Sants.

Sabíeu que la festa de Halloween ja va ser prohibida a l'antiga Roma? Aquí en teniu la informació.

Aquí teniu un recull de poemes sobre la mort pel dia de Tots Sants.
 

Aquí teniu unes reflexions interessants sobre folklorisme i globalització. Són de Carme Castells, directora de la Fundació Casa Museu de Mallorca, fetes a una entrevista a l’Ara Balears (19/11/2016)

Per moltes persones, dir folklore és baixar un graó. O creieu que està canviant aquesta percepció?
Defens amb fermesa la idea d’un folklore no caspós. Folklòric vol dir arrelat, i això no és negatiu ni tampoc una cosa del passat. Les tradicions canvien, sempre ho han fet, són fruit d’innovacions continuades. No són patrimoni exclusiu d’una sola cultura. Vull dir que sempre han evolucionat per un intercanvi natural, per la mescla d’elements que vénen d’altres cultures. No ha canviat res. I crec que hi ha molta gent, cada vegada més i més jove, que ho entén així. El folklore no és ple de pols, és ben viu i està en contínua transformació; i la globalització, paradoxalment, l’ha enfortit.

Fa tot just dues setmanes, què celebràrem, majoritàriament, Tots Sants o Halloween?
Precisament Halloween és un dels exemples més clars que, amb la globalització, molts dels rituals col·lectius no ens arriben tant dels avis com d’arreu. I en un món tan consumista com l’actual, aquest vessant també s’imposa en les tradicions. Així i tot, sovint s’oblida que el termeHalloween és la contracció d’All Hallows Eve, que és el mateix que celebrem nosaltres, la nit de Tots Sants o Nit de les Ànimes. Tradicionalment, era la nit en què les ànimes tornaven a casa a visitar els vius, i per això era habitual deixar-los llums encesos, petits presents i amagar panellets o castanyes. Sincerament, no veig que hi hagi tanta diferència. Abans els infants cercaven les llepolies, i ara també ho fan.

I es posen disfresses terrorífiques.
En alguns dels nostres pobles, la Nit de les Ànimes també se celebrava amb processons carnavalesques, amb fantasmes, ànimes en pena i altres éssers. Aquesta dimensió terrorífica de la festa connecta amb Halloween. Fins i tot les carabasses, que en són un element tan característic, ho són també de la Nit de les Ànimes. Aquí es retallaven i es decoraven, i se’ls feia talls per als ulls i la boca; s’usaven com a fanals i la polpa era estotjada i aprofitada per fer-ne confitura de cabell d’àngel. Amb això, vull dir que no convé fer maniqueisme, és millor conèixer el sentit de les tradicions i entendre per què les seguim com a via per conservar-les i dinamitzar-les.

Dieu que la globalització ha enfortit el folklore propi. ¿Us referiu al fet que avui moltes de les festes populars són més vives i més viscudes pels joves que fa dues dècades?
És així, i segurament pel mateix fet que vivim dins d’una cultura globalitzada ressorgeixen els discursos de recuperació identitària i ho fan a través de la cultura d’arrel. Mirau el Much, de Sineu: és un ritual de nova creació que s’assembla a d’altres d’antics. I si hi ha joves que tornen a glosar, amb un gran interès per les gloses, és perquè cerquen distingir-se. La cultura ha de ser permeable i evolucionar. Sempre ha estat així.

Aquí teniu un article del blog "Històries d'Europa" sobre Tots Sants o Halloween. Aquest altre també en parla.

I aquest altre parla sobre la Festa de les Ànimes que antigament se celebrava a Mallorca. Aquí teniu més informació sobre la Nit de les Ànimes.

I aquí teniu informació sobre com se celebrava la festa dels difunts a la Mallorca medieval.

Aquest article també és interessant. Es titula "Jo, castanyada. I tu?"

Aquí teniu un article titulat "Menos Halloween y más Lemuria".

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (27/10/2017), reflexion sobre el sentit de Halloween: 



Siau qui sou

Article publicat a l'Ara Balears (28/07/2014)
 
Els mallorquins ens començàrem a psicoanalitzar la dècada dels seixanta del segle passat. Amb l’esclat del boom turístic ens obrírem al món i l’arribada massiva de peninsulars posà al descobert la idiosincràsia insular. Fou així com aflorà amb orgull “lo nostro” per contraposició a la cosmovisió forastera. I mentre ens redefiníem com a poble, la guerra es dibuixà com un record llunyà, així com també el nostre passat agrícola, pobre i emigrador. La “gallina dels ous d’or”, el turisme, fou vista com una benedicció que ens conduïa al progrés i a la prosperitat. Per tal d’engreixar-la, ens reconvertírem en especuladors i en depredadors d’una terra que el 1912 Santiago Rusiñol havia rebatiat com “l’illa de la calma”.
 
N’hi hagué també que aprofitaren l’ocasió per desplegar les seves arts amatòries amb les estrangeres, que tenien fama de ser més desimboltes sexualment que les autòctones. Amb ells naixé l’emblemàtica institució dels picadors. La vida, doncs, somreia a tothom. Però ja res no tornaria a ser igual. Ni la nostra identitat, ja malmesa pel procés castellanitzador encetat amb el Decret de Nova Planta de 1715, que comptà amb la connivència dels partidaris del borbó de Felip V, els botiflers o botifarres.
 
Alguns veren en aquella Mallorca turística una nova forma de colonització que atacaren amb la polèmica consigna barco de rejilla en sintonia amb el cèlebre “hostes vingueren que de casa ens tragueren”. Amb tot, la capacitat d’integració dels nouvinguts més respectuosos amb la realitat insular féu que més d’un arribàs a dir “m’estim més un foraster integrat que un mallorquí renegat”. I els renegats per un sentiment d’inferioritat foren blasmats amb el crit “Vergonya, cavallers, vergonya!”, proferit pel rei Jaume I en veure que els seus homes retrocedien durant el setge a la Mallorca musulmana de 1229.
Gran frase!
 
Gràcies a la tasca integradora de l’escola pública –avui tan qüestionada-, els fills  d’aquells nouvinguts enriquiren i oxigenaren una roqueta viciada per l’endogàmia i víctima d’un idíl·lic microcosmos sovint massa asfixiant. A poc a poc els uns i els altres ens anàrem coneixent. No sempre, però, la tribu mallorquina ho posà fàcil. Per poder desxifrar els seus peculiars codis de conducta, ara fa vint anys es publicà Queridos mallorquines, de Guy de Forestier, pseudònim de l’arquitecte català Carlos García-Delgado Segués.
 
Queridos mallorquines
Queridos mallorquines


Queridos mallorquines no deixa de ser un entranyable petit manual d’antropologia mallorquina –la genial obra d’Antoni Gomila, Acorar, vendria a ser la seva adaptació per als autòctons. Parla del nostre caràcter reservat i gregari, que es manifesta amb un llenguatge expeditiu i evasiu revestit de poesia i d’un rígid sentit de l’humor. Així sabem que la tan nostrada frase de comiat “Ja et diré coses” significa en realitat “No m’interessa i no cal parlar-ne més”. La subtilesa semàntica també es troba present en expressions com “Saps què et vull dir?”. En canvi, la vanitat és atacada directament amb “I ara aquest què se creu!”. Menció a part mereix el complex ritual de salutació, que a la distància es redueix a una alçada de celles amb l’acompanyament del monosíl·lab uep.
 
Per ventura el llibre de Guy de Forestier podria servir de font d’inspiració per a la versió mallorquina de l’exitosa pel·lícula Ocho apellidos vascos. Per sort, però, vint anys després i superada la segona onada migratòria de l’era global, alguns dels tòpics que recull han quedat desfasats. És el cas de la famosa màxima derrotista “Tanmateix... què hi hem de fer!”, contra la qual ens rebel·larem el passat mes de setembre en la històrica manifestació a Palma en favor d’un ensenyament públic de qualitat -fins aleshores, l’única concentració amb tant de poder de convocatòria era la marxa des Güell a Lluc a peu.
 
Avui sembla que Queridos mallorquines s’ha convertit en el llibre de capçalera de les nostres institucions, que encara confien en l’immobilisme de la societat illenca. Imbuïdes d’un autoodi visceral propiciat pel centralisme de Madrid, s’escuden en els nous estendards del folklorisme (madò Pereta i Agustín el Casta) per ridiculitzar i acomplexar una cultura amb massa talents infravalorats –l’extinta Televisió de Mallorca serví per recuperar la nostra autoestima i demostrar que, si volem, podem fer coses de qualitat i d’alta volada sense necessitat de dilapidar grans fortunes.
 
Com a contrapès a tanta mediocritat només ens queda invocar el poema Als joves que el 1905 va escriure Miquel Costa i Llobera. El poeta pollencí, tot un visionari, exhortà les noves generacions a enriquir-se amb els tresors d’altres cultures, no renunciant, però, a la seva identitat: “Fills d’una raça dreturera i forta/ que unia el seny amb l’ímpetu/ no renegueu de la vostra sang... Oprobi/ pel fill qui n’és apòstata/ [...] Siau qui sou: mes no us tanqueu, ombrívols/ dins una llar històrica/ sens horitzons. Volau sobre les terres/ enfora, amunt com l'àguila!”.

Aquí teniu un interessant article de Guillem Frontera titulat "Mallorquins, forasters i forasteristes".

Aquí teniu un article interessant d'Antoni Riera titulat "L'extrema dreta i IB3".

Aquí teniu una article interessant titulat "Cómo ligar con un mallorquín".

Aquí teniu un article d'Antoni Mas que parla del concepte de mallorquinitat.

I aquí teniu un recull d'articles del filòleg Gabriel Bibiloni sobre l'origen de les banderes de les Balears.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (10/01/2017), reflexion sobre la construcció de la identitat mallorquina.

I per entendre la idiosincràsia balear, aquí teniu el monòleg del totèmic Toni Gomila durant l'acte de lliurament dels Premis Ramon Llull:




Amb motiu del dia de les Balears, aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (01/03/2014) per parlar sobre etimologies de "lo nostro".



Articles del web relacionats:

L'Arcàdia perduda
La desnacionalització dels mallorquins
Adéu, paradís
L'exemple de Joan Mascaró

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px