Banner Top

Epilèpsia, la malaltia sagrada

L’epilèpsia és un dels trastorns neurològics crònics més antics de la història. Es caracteritza per atacs, sobtats i breus, que provoquen la pèrdua momentània de la consciència. Etimològicament, és una malaltia que “et posseeix el cos”. Així ho indiquen les seves arrels gregues: ἐπι (“sobre”) i λαμβάνω (“agafar”). A causa de les convulsions que genera, els grecs la consideraven una malaltia sagrada (morbus sacer, en llatí), on els déus posseïen el cos de la persona afectada.

Al segle V aC Hipòcrates, el pare de la medicina, en el seu tractat La malaltia sagrada ja s’encarregà de combatre aquesta concepció divina de la patologia, que preferí anomenar com la “gran malaltia”. Un altre nom que rebria seria la malaltia hercúlia (morbus herculeus) en al·lusió a la força que desenvolupaven els epilèptics durant un atac, comparable amb la del gran heroi mitològic. Entre els romans, en canvi, fou coneguda com a morbus comicialis (“la malaltia de les eleccions”). Es deia així perquè si, quan hi havia eleccions, un dels candidats era sorprès per un atac epilèptic, l’acte se suspenia. També, però, hi hagué autors que l’anomenaren la “malaltia de la lluna” en observar que moltes crisis epilèptiques es produïen en lluna plena.

Sant Valentí, el patró dels epilèptics
El cristianisme considerà que els epilèptics estaven posseïts pels dimoni. Entre els nombrosos sants que s’invocaven per curar-los hi havia sant Valentí. És així com, a partir de l’edat mitjana, trobam moltes representacions del sant dels enamorats amb convulsos fidels exorcitzats als seus peus, expulsant dimonis per la boca.

Sant ValentíFresc de Sant Valentí a Alemanya (1740), on apareix un nin epilèptic expulsant dimonis

Durant molts d’anys els pacients d’epilèpsia foren víctimes d’un estigma social. Se’ls tractava com si fossin leprosos o com si tinguessin la pesta. Aquesta estigma encara perdura, malgrat que al segle XIX es va descartar definitivament la seva concepció demoníaca –s’imposà així la teoria neurològica ja defensada a l’antiguitat per Hipòcrates.

Un dels més famosos genis epilèptics va ser l’escriptor rus Fiodor Dostoyevsky (1821-1881). Els protagonistes de moltes de les seves novel·les pateixes la seva mateixa malaltia. Altres il·lustres personatges epilèptics de la història foren Alexandre Magne, Juli Cèsar, Napoleó i Lord Byron.

Bogeria
A l’antiga Grècia, l’epilèpsia era una forma de bogeria o μανία. Dionís, el déu de l’èxtasi, provocava aquest estat l’alienació mental en les seves seguidores, que s’anomenaren precisament mènades (o bacants). L’arrel μανία ens ha regalat nombroses paraules com piròman (+ πῦρ, “foc”), megalòman (+ μέγας, μεγάλη, μέγα, “gran”) o melòman (+ μέλος, música).

A l’oracle de Delfos, consagrat a Apol·lo, la sibil·la també experimentava una espècie de bogeria o de delirium tremens. En el seu cas rebia el nom d’èxtasi (εκ + ἴστημι, “aixecat fora del cos”). L’assolia a través de la ingesta d’herbes  psicotròpiques o mitjançant la inhalació dels gasos que emanaven de les parets de la cova des d’on feia les seves prediccions. A continuació la consciència de la pitonissa dèlfica era posseïda per Apol·lo en un nou nivell que es coneixia com a entusiasme (“posseït per la divinitat”, εν + θεός). Era el moment en què el déu de l’endevinació comunicava a la seva mèdium la resposta de les consultes que atenia.

Sibilla Delfos CollierSibil·la de Delfos (Collier)

L’etimologia de l’exclamació espanyola “olé” també podria tenia un rerefons maníac. Una teoria la vincula amb el crit allah (“Oh, Déu!”) que antigament pronunciaven els musulmans en reunir-se al voltant d’una persona “posseïda”. Quan els àrabs ocuparen el sud d’Espanya la pronúncia d’aquesta interjecció passaria a “olé” per referir-se a una cosa magnífica semblant a una acció divina.

Aquí teniu el capítol del programa "This is art" dedicat a la bogeria.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (25/05/2017), reflexion sobre el concepte de normalitat amb motiu del Dia Mundial de l'Orgull Friki (25 de maig).

Aquí teniu el sensacional capítol de "Tabú" de TV3 dedicat als trastorns mentals:

Articles del web relacionats

Hipòcrates, el pare de la medicina

Traducció al català del reportatge publicat el març de 2012 a la revista "Memoria, historia de cerca" (Núm. 43)

Fa 2.500 anys, des d’una petita illa grega del mar Egeu, Hipòcrates revolucionà la medicina occidental desposseint-la de tota creença mítica. No només la dotà d’una base científica, sinó que també li conferí un codi deontològic encara avui molt present.
 
Des de temps antics, l’home ha sentit la necessitat de curar els seus mals. Ja a la preshistòria trobam intervencions mèdiques com les trepanacions, perforacions en cranis de persones vives com a remei per a la bogeria, l’epilèpsia i el mal de cap. El desenvolupament de la medicina arribaria segles més tard amb els sumeris i, sobretot, amb els egipcis, a qui l’historiador Heròdot qualificà com el poble dels “saníssims”. No debades, posseïen un notable sistema sanitari, amb quasi un metge per a cada malaltia. Precisament és de la cultura egípcia d’on procedeix el primer gran tractat mèdic conegut, el papir Ebers, de 110 pàgines. Escrit al voltant de l’any 1.500 aC, al segle XIX un comerciant del país el va trobar entre les cames d’una mòmia en una tomba d’Assasif. Posteriorment va ser adquirit per l’egiptòleg alemany George Moritz Ebers, que li donà el nom. El tractat, que avui es conserva a la biblioteca universitària de Leipzig, està dividit en 877 seccions, en les quals es descriuen nombroses malalties i les seves corresponents prescripcions.
 
A pesar dels seus avenços, tant la cultura egípcia com la sumèria no van poder deixar de recórrer a la màgia i als déus. I el mateix passà a la seva veïna Grècia. En els seus inicis, la medicina grega girava al voltant del déu Asclepi, Esculapi per als romans. Segons la mitologia, era fill d’Apol·lo i de la nimfa Corònida. Aquesta, estant embarassada, li fou infidel amb un altre mortal. En descobrir l’engany, el déu l’ordenà cremar i, mentre es consumia a la pira, va aconseguir arrabassar-li del ventre el nin. Aleshores decidí deixar-lo en mans del centaure Quiró, el famós educador d’herois com Aquil·les, Teseu i Jàson. A Asclepi li ensenyà l’art de la medicina. Arribà a ser un alumne tan avantatjat que no només aconseguí salvar vides, sinó també ressuscitar els morts. Això no agradà gens a Hades, el déu de l’inframón, qui de seguida es queixà davant el seu germà Zeus. Atenent les seves súpliques, el patriarca olímpic el fulminà amb el seu potent raig. Com a venjança, Apol·lo matà els ciclops, artífexs dels rajos de Zeus.

Per continuar llegint cliclau aquí.

'Lliçó d'anatomia del Doctor Nicolaes Tulp', de Rembrandt Rembrandt / Wikimedia Commons
'Lliçó d'anatomia del Doctor Nicolaes Tulp', de Rembrandt Rembrandt / Wikimedia Commons

I aquí teniu un enllaç sobre etimologies del cos humà.

I aquí teniu un material elaborat per per Jaume Ripolls titulat "Grec mèdic: guia per identificar termes".

Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) parla sobre el llenguatge del cos i de la salut.

Articles del web relacionats:
Paraules que curen
La passió del pacient
-
Per què la serp és el símbol de la medicina?
  • Publicat a Altres
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px