Banner Top

Quan Mallorca era Hollywood

Article publicat al suplement Ara diumenge (31/07/2016)

La dècada dels cinquanta la presència dels actors Errol Flynn i Ava Gardner donà el tret de sortida a l’arribada de la jet set a l’illa

Mallorca féu el seu bateig mediàtic de la mà d’Errol Flynn, el Robin Hood més conegut de tots i un dels grans mites sexuals de Hollywood. El 1950 desembarcà a l’illa per casualitat amb 41 anys, acompanyat per la seva tercera esposa, l’actriu Patricia Wymore. La parella s’acabava de casar a Montecarlo, la ciutat de moda del moment, allà on les estrelles del setè art gaudien de les seves vacances i feien ostentació del seu glamur.

Aleshores, a bord del veler Zaca, els nuvis feren rumb cap a Gibraltar per passar una boja lluna de mel. Un temporal, però, els obligà a fer una aturada d’emergència al port de Pollença, al nord-est d’una Mallorca preturística que començava a sortir de l’ostracisme del franquisme. Corpresos davant tanta bellesa, no dubtaren a vorejar la majestuosa Serra de Tramuntana amb l’objectiu d’atracar a Palma. Amb tot, a Ciutat els digueren que no s’hi podien quedar. Errol estava en la llista negre perquè el 1938 havia participat en el bàndol republicà durant la Guerra Civil espanyola. Tanmateix, l’actor d’origen australià mogué els seus fils i finalment pogué estar-se uns quants dies més en aquell indret del món que el 1912 Santiago Rusiñol havia batejat com “l’illa de la calma”. En reprendre el viatge, prometé tornar-hi.

Per continuar llegint cliclau aquí.

Aquí teniu un enllaç que parla de la visita d'Ava Gadner a Deià. I aquest altre també conté informació al respecte.


Articles del web relacionats:
Serra de la Tramuntana, patrimoni de la humanitat
-
 Balears com a plató de cinema
-
 Adéu, paradís

Eivissa, els mals de l'Arcàdia feliç

La paradoxal creació del mite de l’illa de la llibertat i el plaer en una terra oprimida pel franquisme

Eivissa viu presonera del seu mite d'arcàdia feliç. Qui ho sap bé és la historiadora Rosa Rodríguez, autora del llibre La construcció d’un mite. Cultura i franquisme a Eivissa 1936-1975 (Editorial Afers, 2014). Tot començà a la dècada dels anys trenta, quan un grup d’intel·lectuals alemanys recalaren a la Pitiüsa Major fugint del nazisme -els més coneguts foren el filòsof Walter Benjamin i l’artista Raoul Hausmann-. No només els captivà el seu idíl·lic paisatge, sinó també el fet que, gràcies a la Constitució del 1931, aprovada durant la Segona República espanyola, fos un lloc on les llibertats estaven garantides i on la vida podia resultar molt barata. Paral·lelament a aquesta presència estrangera, també hi hagué un grup d’arquitectes catalans, liderats per Josep Lluís Sert, que arribaren a l’ illa blanca -una denominació encunyada el 1912 per Santiago Rusiñol-, fascinats per la seva arquitectura tradicional, de formes austeres i funcionals.

Clica aquí per continuar llegint el reportatge del suplement Ara Diumenge del diari Ara.

Articles del web relacionats amb el tema:
- Eivissa, l'illa de la sal, suplement "Ara diumenge" del diari Ara (09/08/2015)
"Eivissa 1968: Franco contra els hippies" , revista Sàpiens (Núm. 66, abril de 2008)
Eivissa, l’illa de l’excepció, revista Sàpiens (Núm. 53, març 2007)

Aquest article del setmanari "El temps" parlar d'Eivissa com a refugi fugaç dels jueus que fugien del nazisme.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (04/07/2017), reflexion sobre el llegat dels hippies:



Aquest reportatge de La vanguardia sobre els hippies d'Eivissa també és interessant.

I aquest reportatge parla sobre la Formentera hippy.

Tampoc no us podeu perdre aquest documental d'Eivissa de RTVE, de la sèrie "Baleares, un viaje en el tiempo".

I aquí teniu un recull de fotos de l'Eivissa hippie.

Siau qui sou

Article publicat a l'Ara Balears (28/07/2014)
 
Els mallorquins ens començàrem a psicoanalitzar la dècada dels seixanta del segle passat. Amb l’esclat del boom turístic ens obrírem al món i l’arribada massiva de peninsulars posà al descobert la idiosincràsia insular. Fou així com aflorà amb orgull “lo nostro” per contraposició a la cosmovisió forastera. I mentre ens redefiníem com a poble, la guerra es dibuixà com un record llunyà, així com també el nostre passat agrícola, pobre i emigrador. La “gallina dels ous d’or”, el turisme, fou vista com una benedicció que ens conduïa al progrés i a la prosperitat. Per tal d’engreixar-la, ens reconvertírem en especuladors i en depredadors d’una terra que el 1912 Santiago Rusiñol havia rebatiat com “l’illa de la calma”.
 
N’hi hagué també que aprofitaren l’ocasió per desplegar les seves arts amatòries amb les estrangeres, que tenien fama de ser més desimboltes sexualment que les autòctones. Amb ells naixé l’emblemàtica institució dels picadors. La vida, doncs, somreia a tothom. Però ja res no tornaria a ser igual. Ni la nostra identitat, ja malmesa pel procés castellanitzador encetat amb el Decret de Nova Planta de 1715, que comptà amb la connivència dels partidaris del borbó de Felip V, els botiflers o botifarres.
 
Alguns veren en aquella Mallorca turística una nova forma de colonització que atacaren amb la polèmica consigna barco de rejilla en sintonia amb el cèlebre “hostes vingueren que de casa ens tragueren”. Amb tot, la capacitat d’integració dels nouvinguts més respectuosos amb la realitat insular féu que més d’un arribàs a dir “m’estim més un foraster integrat que un mallorquí renegat”. I els renegats per un sentiment d’inferioritat foren blasmats amb el crit “Vergonya, cavallers, vergonya!”, proferit pel rei Jaume I en veure que els seus homes retrocedien durant el setge a la Mallorca musulmana de 1229.
Gran frase!
 
Gràcies a la tasca integradora de l’escola pública –avui tan qüestionada-, els fills  d’aquells nouvinguts enriquiren i oxigenaren una roqueta viciada per l’endogàmia i víctima d’un idíl·lic microcosmos sovint massa asfixiant. A poc a poc els uns i els altres ens anàrem coneixent. No sempre, però, la tribu mallorquina ho posà fàcil. Per poder desxifrar els seus peculiars codis de conducta, ara fa vint anys es publicà Queridos mallorquines, de Guy de Forestier, pseudònim de l’arquitecte català Carlos García-Delgado Segués.
 
Queridos mallorquines
Queridos mallorquines


Queridos mallorquines no deixa de ser un entranyable petit manual d’antropologia mallorquina –la genial obra d’Antoni Gomila, Acorar, vendria a ser la seva adaptació per als autòctons. Parla del nostre caràcter reservat i gregari, que es manifesta amb un llenguatge expeditiu i evasiu revestit de poesia i d’un rígid sentit de l’humor. Així sabem que la tan nostrada frase de comiat “Ja et diré coses” significa en realitat “No m’interessa i no cal parlar-ne més”. La subtilesa semàntica també es troba present en expressions com “Saps què et vull dir?”. En canvi, la vanitat és atacada directament amb “I ara aquest què se creu!”. Menció a part mereix el complex ritual de salutació, que a la distància es redueix a una alçada de celles amb l’acompanyament del monosíl·lab uep.
 
Per ventura el llibre de Guy de Forestier podria servir de font d’inspiració per a la versió mallorquina de l’exitosa pel·lícula Ocho apellidos vascos. Per sort, però, vint anys després i superada la segona onada migratòria de l’era global, alguns dels tòpics que recull han quedat desfasats. És el cas de la famosa màxima derrotista “Tanmateix... què hi hem de fer!”, contra la qual ens rebel·larem el passat mes de setembre en la històrica manifestació a Palma en favor d’un ensenyament públic de qualitat -fins aleshores, l’única concentració amb tant de poder de convocatòria era la marxa des Güell a Lluc a peu.
 
Avui sembla que Queridos mallorquines s’ha convertit en el llibre de capçalera de les nostres institucions, que encara confien en l’immobilisme de la societat illenca. Imbuïdes d’un autoodi visceral propiciat pel centralisme de Madrid, s’escuden en els nous estendards del folklorisme (madò Pereta i Agustín el Casta) per ridiculitzar i acomplexar una cultura amb massa talents infravalorats –l’extinta Televisió de Mallorca serví per recuperar la nostra autoestima i demostrar que, si volem, podem fer coses de qualitat i d’alta volada sense necessitat de dilapidar grans fortunes.
 
Com a contrapès a tanta mediocritat només ens queda invocar el poema Als joves que el 1905 va escriure Miquel Costa i Llobera. El poeta pollencí, tot un visionari, exhortà les noves generacions a enriquir-se amb els tresors d’altres cultures, no renunciant, però, a la seva identitat: “Fills d’una raça dreturera i forta/ que unia el seny amb l’ímpetu/ no renegueu de la vostra sang... Oprobi/ pel fill qui n’és apòstata/ [...] Siau qui sou: mes no us tanqueu, ombrívols/ dins una llar històrica/ sens horitzons. Volau sobre les terres/ enfora, amunt com l'àguila!”.

Aquí teniu un interessant article de Guillem Frontera titulat "Mallorquins, forasters i forasteristes".

Aquí teniu un article interessant d'Antoni Riera titulat "L'extrema dreta i IB3".

Aquí teniu una article interessant titulat "Cómo ligar con un mallorquín".

Aquí teniu un article d'Antoni Mas que parla del concepte de mallorquinitat.

I aquí teniu un recull d'articles del filòleg Gabriel Bibiloni sobre l'origen de les banderes de les Balears.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (10/01/2017), reflexion sobre la construcció de la identitat mallorquina.

I per entendre la idiosincràsia balear, aquí teniu el monòleg del totèmic Toni Gomila durant l'acte de lliurament dels Premis Ramon Llull:




Amb motiu del dia de les Balears, aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (01/03/2014) per parlar sobre etimologies de "lo nostro".



Articles del web relacionats:

L'Arcàdia perduda
La desnacionalització dels mallorquins
Adéu, paradís
L'exemple de Joan Mascaró

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px