Banner Top

Adéu, paradís

Article publicat a l'Ara Balears (31/07/2016)

Segur que avui Robert Graves no tornaria a fer cas a la seva amiga Gertrude Stein. “Si pots suportar-ho, Mallorca és el paradís”, va dir el 1929 la poetessa nord-americana a l’autor de Jo, Claudi, que aleshores se sentia asfixiat en la seva Anglaterra natal. Certament, gairebé un segle després, el paradís ja no es pot suportar. No, però, per la seva tranquil·litat, sinó per una massificació turística que té les nostres carreteres i platges col·lapsades i els nostres recursos hídrics al límit. A les Pitiüses ja compten amb un interessant llibre que radiografia la catàstrofe. És Ibiza: la destrucción del paraíso, del periodista Joan Lluís Ferrer. Mallorca ja n'espera el seu propi.
 
A finals del segle XIX, seguint la petja de l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria, ens començaren a visitar tot un estol d’aristòcrates europeus, atrets per les excel·lències paisatgístiques de l’illa. En un principi la població local mostrà una actitud hostil envers uns personatges del tot estrambòtics, amants de vestits llampats. Molts d’ells foren objecte de befes i de robatoris. Era el Tourist go home de l’època. Llavors ningú no veia cap oportunitat econòmica en aquells visitants. A principi del segle XX, però, els empresaris illencs ja afinaren l’olfacte. El 1905, a través del Foment de Turisme de Mallorca, foren pioners a l’estat espanyol en posar les bases per a l’explotació sistemàtica d’un fenomen que prometia. Ja no hi hauria volta enrere.

El discurs dels hotelers
El discurs dels hotelers
 
Tanmateix, l’enlairament de la nova indústria es va veure avortada per la Guerra Civil Espanyola i per la Segona Guerra Mundial. Durant la postguerra, el creixement econòmic va crear una classe mitjana que per primera vegada viatjava per plaer. A mitjan dels anys 50, però, el banquer Joan March no ho veia clar. Conten que un dia, passejant amb un arquitecte per les costes de Magaluf, digué: “No bastaran els ametlers de Mallorca perquè s’hi pengin tots els hotelers”. En Verga augurava així un fracàs absolut per als grans hotels que es disposaven a acollir hordes de turistes a la recerca de sol i platja. Ell preferia el turisme de luxe. A Mèxic, a Acapulco, no dubtà a invertir doblers en la construcció d’un complex vacacional on s’allotjarien els Kennedy i Sinatra, entre d’altres celebritats.
 
March, home de negocis sense escrúpols, se n’anà a la tomba ben errat. El 1960, dos anys abans de la seva mort, havíem donat el tret de sortida al turisme de masses amb la inauguració del majestuós aeroport de Son Sant Joan, que substituïa el petit aeròdrom de Son Bonet de Palma. El nou turista era ben diferent del de principi de segle. Ja no era ric, sinó un treballador de classe modesta que, en tenir vacances pagades, es podia permetre el caprici de viatjar a preus molt assequibles gràcies a l’aparició dels grans tour-operators. Els empresaris es fregaven les mans. Molts de doblers de l’estraperlo i del contraban de postguerra serviren per a aixecar, de manera incontrolada, hotels a primera línia de mar, pràcticament sobre l’arena de la platja. És el que arreu del món és coneixeria tristament com a balearització. El paradís no aturava de desvirgar-se amb clubs nàutics per a iots invasius i amb noves carreteres que després donarien pas a autopistes faraòniques.

Un exemple de balearització
Un exemple de balearització
 
Així, a poc a poc s’anava consumant el desastre ecològic. Els illencs, però, aplaudírem la gallina dels ous d’or que ens feia oblidar les estretors del nostre passat agrícola i emigrador. Desbordats per tanta cobdícia, haguérem de menester mà d’obra peninsular. El seu desembarcament massiu condicionaria per sempre la nostra identitat. I mentre la maquinària de la prosperitat funcionava a tot ritme, el degotís de turistes arribats a les illes no aturava. El 1966 es traspassava el llindar del milió de visitants; i el 1970 ja fregàvem els dos milions. Ara aquestes xifres, superades amb escreix, fan rialles.

Cada any els estius al paradís resulten més feixucs. Caminar per Palma, anar a una platja o a un mercat de qualsevol poble és de bojos. De l’ “illa de la calma” de Santiago Rossinyol hem passat a l’illa de l’estrès. Sota el brunzit persistent d’un espai aeri col·lapsat, per mar l’amenaça ens arriba amb creuers plens a vessar amb els pirates dels nous temps.

El futur de Mallorca a la foto de Mateu Bennàsser de Felanitx.
El futur de Mallorca a la foto de Mateu Bennàsser de Felanitx.
 

El turisme se’ns ha escapat de les mans. Tenim una relació d’amor-odi amb la nostra “benedicció” com a poble. La necessitam per a la nostra precària i espoliada economia, però alhora la dimonitzam pels seus efectes secundaris. Tanmateix, hem mort d’èxit. Per mitigar el cop ens aferram desesperats a l’ecotaxa. Cal, però, un debat més seriós i valent sobre la mà que ens dóna de menjar. Avui, trenta anys després de la seva mort, no hi ha dubte que Graves suporta millor el paradís sota terra, des de la seva tomba de Deià. Adéu, paradís.

No us podeu perdre aquest article de Carles Domènech: "L'illa sense calma".

Aquest article de Llucia Ramis també parla de la destrucció del paradís de Mallorca. Es titula "I love Majorca".

Aquí teniu un reportatge sobre la Mallorca saturada.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (28/09/2018) reflexion sobre la turismofòbia:

Aquí teniu un capítol del programa d'IB3 "Un segle de pinyol vermell" dedicat als inicis del turisme a les Balears:

 

Articles del web relacionats:
Siau qui sou
L'Arcàdia perduda
Quan Mallorca era Hollywood
L'arxiduc Lluís Salvador: el primer ecologista de les Balears
-
 Joan March, història d'un suborn
- Joan Mascaró i la grolleria turística

El primer "Tourist, go home" (Secció "Turista de coa d'ull", 04/08/2018)
I amb el Gran Hotel començà el negoci (Secció "Turista de coa d'ull", Ara Balears, 11/08/2018)
Quan Mallorca era un niu d'amor (Secció "Turista de coa d'ull", Ara Balears, 18/08/2018)
Agatha Christie, la turista un milió que no fou (Secció "Turista de coa d'ull", Ara Balears, 25/08/2018)

Quan Mallorca era Hollywood

Article publicat al suplement Ara diumenge (31/07/2016)

La dècada dels cinquanta la presència dels actors Errol Flynn i Ava Gardner donà el tret de sortida a l’arribada de la jet set a l’illa

Mallorca féu el seu bateig mediàtic de la mà d’Errol Flynn, el Robin Hood més conegut de tots i un dels grans mites sexuals de Hollywood. El 1950 desembarcà a l’illa per casualitat amb 41 anys, acompanyat per la seva tercera esposa, l’actriu Patricia Wymore. La parella s’acabava de casar a Montecarlo, la ciutat de moda del moment, allà on les estrelles del setè art gaudien de les seves vacances i feien ostentació del seu glamur.

Aleshores, a bord del veler Zaca, els nuvis feren rumb cap a Gibraltar per passar una boja lluna de mel. Un temporal, però, els obligà a fer una aturada d’emergència al port de Pollença, al nord-est d’una Mallorca preturística que començava a sortir de l’ostracisme del franquisme. Corpresos davant tanta bellesa, no dubtaren a vorejar la majestuosa Serra de Tramuntana amb l’objectiu d’atracar a Palma. Amb tot, a Ciutat els digueren que no s’hi podien quedar. Errol estava en la llista negre perquè el 1938 havia participat en el bàndol republicà durant la Guerra Civil espanyola. Tanmateix, l’actor d’origen australià mogué els seus fils i finalment pogué estar-se uns quants dies més en aquell indret del món que el 1912 Santiago Rusiñol havia batejat com “l’illa de la calma”. En reprendre el viatge, prometé tornar-hi.

Per continuar llegint cliclau aquí.

Aquí teniu un enllaç que parla de la visita d'Ava Gadner a Deià. I aquest altre també conté informació al respecte.


Articles del web relacionats:
Serra de la Tramuntana, patrimoni de la humanitat
-
 Balears com a plató de cinema
-
 Adéu, paradís

Siau qui sou

Article publicat a l'Ara Balears (28/07/2014)
 
Els mallorquins ens començàrem a psicoanalitzar la dècada dels seixanta del segle passat. Amb l’esclat del boom turístic ens obrírem al món i l’arribada massiva de peninsulars posà al descobert la idiosincràsia insular. Fou així com aflorà amb orgull “lo nostro” per contraposició a la cosmovisió forastera. I mentre ens redefiníem com a poble, la guerra es dibuixà com un record llunyà, així com també el nostre passat agrícola, pobre i emigrador. La “gallina dels ous d’or”, el turisme, fou vista com una benedicció que ens conduïa al progrés i a la prosperitat. Per tal d’engreixar-la, ens reconvertírem en especuladors i en depredadors d’una terra que el 1912 Santiago Rusiñol havia rebatiat com “l’illa de la calma”.
 
N’hi hagué també que aprofitaren l’ocasió per desplegar les seves arts amatòries amb les estrangeres, que tenien fama de ser més desimboltes sexualment que les autòctones. Amb ells naixé l’emblemàtica institució dels picadors. La vida, doncs, somreia a tothom. Però ja res no tornaria a ser igual. Ni la nostra identitat, ja malmesa pel procés castellanitzador encetat amb el Decret de Nova Planta de 1715, que comptà amb la connivència dels partidaris del borbó de Felip V, els botiflers o botifarres.
 
Alguns veren en aquella Mallorca turística una nova forma de colonització que atacaren amb la polèmica consigna barco de rejilla en sintonia amb el cèlebre “hostes vingueren que de casa ens tragueren”. Amb tot, la capacitat d’integració dels nouvinguts més respectuosos amb la realitat insular féu que més d’un arribàs a dir “m’estim més un foraster integrat que un mallorquí renegat”. I els renegats per un sentiment d’inferioritat foren blasmats amb el crit “Vergonya, cavallers, vergonya!”, proferit pel rei Jaume I en veure que els seus homes retrocedien durant el setge a la Mallorca musulmana de 1229.
Gran frase!
 
Gràcies a la tasca integradora de l’escola pública –avui tan qüestionada-, els fills  d’aquells nouvinguts enriquiren i oxigenaren una roqueta viciada per l’endogàmia i víctima d’un idíl·lic microcosmos sovint massa asfixiant. A poc a poc els uns i els altres ens anàrem coneixent. No sempre, però, la tribu mallorquina ho posà fàcil. Per poder desxifrar els seus peculiars codis de conducta, ara fa vint anys es publicà Queridos mallorquines, de Guy de Forestier, pseudònim de l’arquitecte català Carlos García-Delgado Segués.
 
Queridos mallorquines
Queridos mallorquines


Queridos mallorquines no deixa de ser un entranyable petit manual d’antropologia mallorquina –la genial obra d’Antoni Gomila, Acorar, vendria a ser la seva adaptació per als autòctons. Parla del nostre caràcter reservat i gregari, que es manifesta amb un llenguatge expeditiu i evasiu revestit de poesia i d’un rígid sentit de l’humor. Així sabem que la tan nostrada frase de comiat “Ja et diré coses” significa en realitat “No m’interessa i no cal parlar-ne més”. La subtilesa semàntica també es troba present en expressions com “Saps què et vull dir?”. En canvi, la vanitat és atacada directament amb “I ara aquest què se creu!”. Menció a part mereix el complex ritual de salutació, que a la distància es redueix a una alçada de celles amb l’acompanyament del monosíl·lab uep.
 
Per ventura el llibre de Guy de Forestier podria servir de font d’inspiració per a la versió mallorquina de l’exitosa pel·lícula Ocho apellidos vascos. Per sort, però, vint anys després i superada la segona onada migratòria de l’era global, alguns dels tòpics que recull han quedat desfasats. És el cas de la famosa màxima derrotista “Tanmateix... què hi hem de fer!”, contra la qual ens rebel·larem el passat mes de setembre en la històrica manifestació a Palma en favor d’un ensenyament públic de qualitat -fins aleshores, l’única concentració amb tant de poder de convocatòria era la marxa des Güell a Lluc a peu.
 
Avui sembla que Queridos mallorquines s’ha convertit en el llibre de capçalera de les nostres institucions, que encara confien en l’immobilisme de la societat illenca. Imbuïdes d’un autoodi visceral propiciat pel centralisme de Madrid, s’escuden en els nous estendards del folklorisme (madò Pereta i Agustín el Casta) per ridiculitzar i acomplexar una cultura amb massa talents infravalorats –l’extinta Televisió de Mallorca serví per recuperar la nostra autoestima i demostrar que, si volem, podem fer coses de qualitat i d’alta volada sense necessitat de dilapidar grans fortunes.
 
Com a contrapès a tanta mediocritat només ens queda invocar el poema Als joves que el 1905 va escriure Miquel Costa i Llobera. El poeta pollencí, tot un visionari, exhortà les noves generacions a enriquir-se amb els tresors d’altres cultures, no renunciant, però, a la seva identitat: “Fills d’una raça dreturera i forta/ que unia el seny amb l’ímpetu/ no renegueu de la vostra sang... Oprobi/ pel fill qui n’és apòstata/ [...] Siau qui sou: mes no us tanqueu, ombrívols/ dins una llar històrica/ sens horitzons. Volau sobre les terres/ enfora, amunt com l'àguila!”.

Aquí teniu un interessant article de Guillem Frontera titulat "Mallorquins, forasters i forasteristes".

Aquí teniu un article interessant d'Antoni Riera titulat "L'extrema dreta i IB3".

Aquí teniu una article interessant titulat "Cómo ligar con un mallorquín".

Aquí teniu un article d'Antoni Mas que parla del concepte de mallorquinitat.

I aquí teniu un recull d'articles del filòleg Gabriel Bibiloni sobre l'origen de les banderes de les Balears.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (10/01/2017), reflexion sobre la construcció de la identitat mallorquina.

I per entendre la idiosincràsia balear, aquí teniu el monòleg del totèmic Toni Gomila durant l'acte de lliurament dels Premis Ramon Llull:




Amb motiu del dia de les Balears, aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (01/03/2014) per parlar sobre etimologies de "lo nostro".



Articles del web relacionats:

L'Arcàdia perduda
La desnacionalització dels mallorquins
Adéu, paradís
L'exemple de Joan Mascaró

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px