L’etimologia, doncs, ens indica que la vida humana es pot entendre com una navegació, sempre sotmesa a tants factors incontrolables. No debades, fer-se a la mar, com llançar-se a viure, implica l’assumpció d’un perill ja que la mar és imprevisible i no sempre està tranquil·la. Ens convé, per tant, pregar per tenir molt d’encert a l’hora de lidiar amb els temporals que ens vendran. Anam ben errats si pensam que el vent sempre ens bufarà a favor, per la popa. Hem d’assumir que la nostra navegació existencial és de final incert. Per desgràcia, massa sovint no feim cas a senyals premonitoris que ens adverteixen que hem de redreçar el rumb.
El rai de la Medusa (Théodore Géricault)
Als polítics també se’ls desitja tenir encert en la “governació” de la nau de l’Estat. Varen ser els egipcis els primers a utilitzar aquesta metàfora, que després passà al món grec. Al segle VIII aC Homer, a la Ilíada, la insinua quan parla de Zeus com a kybernetes, “el pilot de la nau”. Seria, però, el poeta Alceu de Mitilene, del segle VI aC, qui popularitzà el tòpic literari de la nau de l’Estat. Ho feu en aquest poema (la traducció és de Maria Rosa Llabrés):
A Roma, al segle I aC Horaci també tractaria el tòpic literari de la nau de l’Estat a la seva oda 1, 14:
Aquí teniu un llistat d’autors que també fan servir el tòpic de la nau de l’Estat.
Aquest article de La Vanguardia també en parla.
Articles del web relacionats:
No Comments